Els qui tenim una edat vam fer l’educació primària sota el franquisme, en castellà, i després vam fer el batxillerat en català. La percepció que molts teníem d’allò és que de petits ens van conculcar el dret de ser escolaritzats en català, i que més tard aquell dret ens va ser restituït. Una percepció que és tan natural com esbiaixada. Perquè el dret de ser escolaritzats en català no existeix; i en castellà tampoc.
La realitat neta i crua és que el dret d’escolaritzar els fills en una llengua determinada (la pròpia del país, una de les cooficials o la que els pares vulguin) no consta en la Declaració Universal dels Drets Humans, ni a les constitucions europea i espanyola, ni al nostre Estatut, i em sembla que a cap constitució de cap estat europeu. Aquella percepció era un miratge. Aquell dret no existia ni existeix. El que hi hagué va ser la decisió col·lectiva de restablir una normalitat -una decisió que va ser encertada.
Servidor no escolaritzo les meves filles en català perquè hi tingui dret, sinó perquè el Parlament de Catalunya, democràticament i de comú acord amb la comunitat educativa, ha decidit que el nostre sistema educatiu públic serà així i no aixà. La parella madrilenya que escolaritza la seva prole, a Lavapiés, en castellà, no ho fa perquè hi tingui dret, sinó perquè l’Asamblea de Madrid ha decidit que allí les classes s’impartiran en castellà.
Per això, quan l’inefable Wert invoca el dret dels pares que ho desitgin a escolaritzar en espanyol els seus plançons, no fa sinó agitar un fantasma. I els (escassos) pares i mares que a Catalunya demanen l’exercici d’aquest suposat dret incorren en aquell mateix error “de concepte” amb què vaig créixer jo, però al revés.
Passa que aquell equívoc nostre de fa dècades no generava disfuncions, per tal com tot jugava a favor de tornar el català a l’escola. L’equívoc en sentit invers d’ara, en canvi, sí que té conseqüències negatives, perquè encoratja els jutges a dictar sentències contra el català, crea un conflicte artificiós, desestabilitza el sistema educatiu (que si alguna cosa necessita és tranquil·litat i bons aliments) i amenaça la viabilitat de la llengua catalana.
