Allò que més irrita els espanyolistes, en relació amb el catalanisme, és la projecció internacional del nostre moviment. El catalanisme és internacionalista de mena, ho és de naixement. El catalanisme mai no ha pensat només en Catalunya, sinó en un món que inclogui Catalunya, en un retaule de diversitat en el qual els catalans puguem encaixar. I com que no ens poden bescantar per això –no ens poden cridar: ¡universalistas!, ¡aperturistas!, ¡cosmopolitas!–, ens criden el contrari (tot i que la mentida sigui inversemblant).
Lluís Duran Solà ho diu amb claredat a la Breu història del catalanisme: del segle XIX a la Dictadura de Primo de Rivera: “El catalanisme, tradicionalment, va ser un moviment molt atent a la realitat internacional, atent tant a nacions amb Estat com sense i a corrents de pensament europeus. El seu origen no en va ser una excepció. Les manifestacions sempre es van manifestar des de la premsa, sense coordinació de forces, ni contactes polítics. De la dreta, al centre i a l’esquerra, de la moderació a la radicalitat, cap corrent no se n’escapa. I, fins i tot, els qui reclamen la independència nacional en són els més influïts.”
És bo recordar que la primera vegada que el catalanisme va sortir al carrer (amb gent que s’aplega i camina i crida consignes i tal) no ho va fer en favor dels interessos catalans, sinó a favor de Creta i de Grècia. Això va ser el març de 1897. L’any anterior havia esclatat a Creta una insurrecció contra la dominació otomana de l’illa, i Grècia hi desembarcà tropes per ajudar els alçurats. La guerra va durar trenta dies i la van guanyar els turcs.
El catalanisme frisava de mobilitzar-se i va actuar amb rapidesa. Quaranta-sis presidents d’entitats i diaris de Catalunya van trametre un missatge de simpatia al rei Jordi I de Grècia. El document, redactat per Enric Prat de la Riba, fou llegit en grec per Antoni Rubió i Lluch i lliurat al cònsol de Grècia a Barcelona, P. Muzzópolo, mentre la coral Catalunya Nova i l’Orfeó Català interpretaven cançons patriòtiques i populars catalanes. Al govern espanyol no li va fer mica de gràcia, aquell bullit, i al seu òrgan de propaganda a Barcelona, La Vanguardia, tampoc. El diari comtal va publicar la nota següent en relació amb el Missatge:
Mensaje catalanista
“La Epoca habla esta noche del Mensaje dirigido pot los catalanistas al rey Jorge de Grecia y condena enérgicamente el espíritu anti-español del documento, diciendo que, si no fueran tales com son las circunstancias presentes, acaso la impresión de desdén sería la que debería predominar ante una manifestación de anti-españolismo vergonzante y, por fortuna, impotente, pues la inmensa mayoría de Cataluña tiene bien acreditados sus sentimientos patrióticos; pero hoy, sosteniendo España dos guerras por mantener la integridad del territorio, es doblemente censurable que salgan palabras como las censuradas, de labios españoles.” (La Vanguardia, dimarts 9 de març de 1897)
El govern de Madrid va activar de seguida la màquina de reprimir. El diari La Renaixensa, que fins aquell moment havia tingut una existència plàcida, va ser suspès pel governador civil Eduardo de Hinojosa, i va ser suspès de nou, després que el diari trobés refugi com a suplement del diari reusenc Lo Somatent. L’anatema no es va aixecar fins a l’octubre i llavors el diari va tornar a Barcelona.
Les entitats signants del Missatge van ser acusades d’establir un paral·lelisme de dominant-dominat entre Turquia-Creta i Espanya-Catalunya, i el govern espanyol va dictar disposicions contra elles. La revista Lo Regionalista també va ser suspesa. La repressió va colpejar entitats tan ingènues com el Centre Català de Sabadell i el Centre Escolar Catalanista. La Unió Catalanista convocà, en resposta, una assemblea extraordinària a Girona (la província de Barcelona tenia suspeses les garanties constitucionals) de protesta contra la repressió.
Val a dir que la guerra turco-hel·lena va acabar amb un tractat de Pau, a Istanbul, que atorgava concessions territorials a l’Imperi Otomà i imposava a Grècia una forta indemnització de guerra (94,3 milions de francs-or), que l’Estat grec, en bancarrota, només podia pagar amb l’ajut de les potències europees, les quals instituïren una comissió financera internacional encarregada de supervisar la caòtica economia grega (¿us sona, això?). El catalanisme, al seu torn, no va cessar mai de fer política internacional: la Unió Catalanista va promoure, el 1899, un Missatge a Finlàndia que tingué menys ressò que la proclama adreçada a cretencs i grecs, però que donava fe de la continuada projecció exterior del catalanisme.
