Parlar castellà

Els suposo informats del viu interès que últimament mostra una recolta de jutges, i un ranxat de polítics, sobre la producció verbal dels catalans. Es veu que els molesta, que parlem i escrivim en català. Esclar, ens veuen ennavegats en aquesta llengua apartada i esquerpa, punxent i antipàtica, i pateixen per nosaltres (penen sobretot pels infants: els veuen com moixonets atrapats en el brell del nacionalisme). Volen de totes totes que parlem en castellà –com si no el parléssim prou i massa.

Dels anys cinquanta del segle passat ençà, el castellà s’ha naturalitzat a Catalunya: els catalanoparlants monolingües s’han extingit i el castellà s’ha convertit en la llengua que de seguida ve a la boca de tothom, en tota circumstància i ocasió –mirin els refranys i les frases fetes: ¿en quina llengua se senten? Però ells no en tenen prou i han decidit que cal desnaturalitzar el català: desfer els progresos de la normalització, acabar la feina de Franco, reblar el clau.

No fa pas tant que l’espanyol feia estrany. D’un embriac es deia que parlava castellà (o llatí); quan les perdius escotxegaven dèiem que parlaven en castellà; i (a Barcelona i Olot) quan una olla o càntir feien so d’esquerdat, es deia que parlaven castellà. Això era perquè el castellà se sentia poc, era una cosa inusitada, un idioma de sonoritat basàltica i dring caucàsic. És el que ara volen que sigui el català.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s