La fal·làcia del diàleg

Salvador Espriu hi veia més d’adormit que els altres de desperts. Quan el poeta escrivia a Joan Colomines, el 1960, que “el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre”, l’escriptor mostrava una gran lucidesa. Hi veia de lluny, com una àliga. Quan uns hi anaven, ell ja en tornava.

Avui ho constatem. Els qui s’omplen la boca de diàleg (entre Catalunya i Espanya) no volen sinó albardar-nos: invoquen una cosa que s’ha acabat, que no pot ser i que no treu cap enlloc. Perquè, si hi ha dues parts, l’una té una cosa per dir i l’altra no vol ni sentir-ne parlar, el diàleg no és possible.

Perquè hi hagi diàleg, cal que qui vol expressar-se pugui fer-ho i que a l’altra banda estiguin disposats a escoltar. En el cas present, qui vol parlar és la majoria dels ciutadans de Catalunya; i passa que, si hi ha una gentada i tothom es posar a parlar alhora, això semblarà el mercat de Calaf. ¿Com s’expressa un fum de gent que vol fer arribar la seva veu a algú altre? Votant.

Però és que, a més, perquè el diàleg fructifiqui hi ha d’haver unes condicions que no es donen: hi ha d’haver reconeixement, respecte, confiança, igualtat, dignitat i llibertat. Si et dius Josep, no et pots entendre amb qui s’encabota a dir-te Lluís. Si ets d’una manera, no pots dialogar amb qui diu que el teu tarannà és pervers. Si ja no et creus qui incompleix tots els pactes… Si et diuen que ets inferior, que no tens entitat i que no pots disposar de tu mateix, i que el que penses no compta, no hi ha diàleg possible.

Amb aquesta peça al teler, parlar de diàleg és fer una exhibició d’hipocresia i de prepotència; és una manera gata maula de dir que els catalans som una gent subalterna i que podem triar entre obeir i creure. Res pus.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nacionalisme espanyol i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La fal·làcia del diàleg

  1. núria ha dit:

    “Ens avorreixen i és natural: entre castellans i nosaltres, a més dels dolorosos records històrics, hi ha e hi haurà sempre l’antipatia de pensar, de costums, de llenguatge.” L’hereu Noradell, Carles Bosch de la Trinxeria.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s