Salvador Espriu hi veia més d’adormit que els altres de desperts. Quan el poeta escrivia a Joan Colomines, el 1960, que “el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre”, l’escriptor mostrava una gran lucidesa. Hi veia de lluny, com una àliga. Quan uns hi anaven, ell ja en tornava.
Avui ho constatem. Els qui s’omplen la boca de diàleg (entre Catalunya i Espanya) no volen sinó albardar-nos: invoquen una cosa que s’ha acabat, que no pot ser i que no treu cap enlloc. Perquè, si hi ha dues parts, l’una té una cosa per dir i l’altra no vol ni sentir-ne parlar, el diàleg no és possible.
Perquè hi hagi diàleg, cal que qui vol expressar-se pugui fer-ho i que a l’altra banda estiguin disposats a escoltar. En el cas present, qui vol parlar és la majoria dels ciutadans de Catalunya; i passa que, si hi ha una gentada i tothom es posar a parlar alhora, això semblarà el mercat de Calaf. ¿Com s’expressa un fum de gent que vol fer arribar la seva veu a algú altre? Votant.
Però és que, a més, perquè el diàleg fructifiqui hi ha d’haver unes condicions que no es donen: hi ha d’haver reconeixement, respecte, confiança, igualtat, dignitat i llibertat. Si et dius Josep, no et pots entendre amb qui s’encabota a dir-te Lluís. Si ets d’una manera, no pots dialogar amb qui diu que el teu tarannà és pervers. Si ja no et creus qui incompleix tots els pactes… Si et diuen que ets inferior, que no tens entitat i que no pots disposar de tu mateix, i que el que penses no compta, no hi ha diàleg possible.
Amb aquesta peça al teler, parlar de diàleg és fer una exhibició d’hipocresia i de prepotència; és una manera gata maula de dir que els catalans som una gent subalterna i que podem triar entre obeir i creure. Res pus.
UCRONIES 
“Ens avorreixen i és natural: entre castellans i nosaltres, a més dels dolorosos records històrics, hi ha e hi haurà sempre l’antipatia de pensar, de costums, de llenguatge.” L’hereu Noradell, Carles Bosch de la Trinxeria.