L’Estat català i l’occità a Europa

Fem política ficció, va. Imagineu-vos que Espanya és un estat democràtic i que, per postres, és bonhomiós i solidari amb els catalans –això és una quimera, sí, però proveu de fantasiar. Som a l’any 1986, Espanya ingressa a la Unió Europea i el Govern espanyol declara solemnement que el castellà no serà llengua oficial de la Unió si no ho són també el gallec, l’euskera i el català.

Davant l’exigència espanyola, la Comissió Europea bufa i rebufa, diu homeeeeee!, no fotem… Passen uns mesos i a Brussel·les, que ja ho han paït, diuen que d’acord, endavant. I ja tenim el gallec, l’euskera, el castellà i el català llengües d’ús en el Parlament Europeu i oficials a la Unió. Si el tarannà d’Espanya fos estat aquest, ara segurament no estaríem fent les maletes.

Doncs la pregunta que us faig és la que segueix. Si s’escau que l’Estat català té una presència normalitzada a la Unió Europea –jo m’estimo més que no, però vaja– i els aranesos decideixen estar amb nosaltres, ¿què farem amb l’occità? Jo ho tinc molt clar. Els catalans hem de fer amb l’occità allò que hauríem volgut que Espanya fes amb nosatres. I dir, per tant, a Brussel·les: “El català no serà llengua oficial de la Unió Europea si no ho és també l’occità, la llengua pròpia dels aranesos i d’un milió llarg d’europeus”. Llavors la Comissió Europea bufarà i rebufarà, diran homeeeeee!, no fotem… Passaran uns mesos i a Brussel·les, que ja ho hauran paït, diran que d’acord, endavant.

Els catalans hem passat vint-i-nou anys a la Unió Europea sense que la nostra llengua hi sigui oficial. Bé podem esperar un any més i donar un cop de mà als nostres amics d’Occitània.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència, Llengua, Occità i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s