¿Oficialitat o cooficialitat? La visió d’Espriu

ImageNo sóc de llegir biografies, jo. Però Espriu és Espriu. I Espriu transparent, d’Agustí Pons (Proa, 2013), sens dubte la millor biografia sobre el poeta, és un llibrot extraordinari, imprescindible. No només se’ns fa transparent l’escriptor, sinó també el país. En el capítol 20, Pons rescata una peripècia de la qual podem treure lliçons profitoses.

L’any 1976, el PSUC publica un llibre d’entrevistes per pressionar en favor de la legalització del partit. Un dels entrevistats és Salvador Espriu, el qual es declara partidari de la cooficialitat del català i el castellà. Diu l’escriptor: “Crec que ja podem estar ben contents d’aspirar a la cooficialitat. Si bandegem la llengua castellana […] cometrem una pila d’errors o estupideses. Bandegem una llengua: l’error que hem criticat tant!”. La cooficialitat serà un fet (però la igualtat de les llengües –ai las!– no).

Les declaracions d’Espriu van trepitjar ulls de poll. El llibreter Joan Ballester Canals va publicar una carta als diaris criticant-les; a aquesta carta es van adherir un grup de “treballadors de la cultura i professionals dels Països Catalans”, entre els quals Albert Abril, Quim Monzó i Biel Mesquida. Els signants titllaven d’«incomprensible» el punt de vista d’Espriu, tenint en compte que es tracta d’un «reivindicador perseguit dels drets naturals de la nostra llengua» i instaven l’escriptor a rectificar.

A la revista Canigó, les paraules d’Espriu també van caure tort. Isabel Clara-Simó n’era la directora i Monzó hi feia de ninotaire: la seva secció duia el nom de «Llobarreria». Al número d’octubre-novembre de 1976 hi apareix un acudit sense signatura, que era obra de Monzó. S’hi podia llegir en lletres grosses: “Espriu està per la cooficilitat”. A sota, un senyor d’esquena llegeix un text que diu: “I ens mantindremos fidels por siempre més al servicio d’aquest pueblo”.

L’acudit va portar cua. El mateix novembre de 1976, Montserrat Roig va publicar un petit article, titulat “Salvador Espriu, vexat” a la revista Arreu, vinculada al PSUC. Al cap de dos números Arreu publica la rèplica de Quim Monzó, però els responsables de la revista no volien que el jove escriptor tingués l’última paraula i publicà, al costat mateix, un article de Francesc Vallverdú titulat ni més ni menys així: “Una plaga que cal aïllar: el «terrorisme intel·lectual»”. Déu n’hi do.

Val la pena recordar l’episodi, perquè avui ens tornem a fer la mateixa pregunta: ¿oficialitat o cooficialitat del català en el nou Estat independent de Catalunya? ¿O altra cosa? Fa trenta-vuit anys d’aquella polèmica i hem tingut temps d’aprendre moltes coses. Ara sabem que la cooficialitat era una trampa contra el català: un mecanisme d’inferiorització, subordinació i arraconament de la nostra llengua, empresonada en un marc legal que la fa prescindible i permet suprimir-la.

La qüestió és si la cooficialitat també serà tramposa, lesiva, en un Estat català. N’hi ha que diuen que no. Jo el que sé és que gat escaldat l’aigua tèbia tem, i que un règim lingüístic que no sigui clarament favorable al català acabarà amb la desaparació de la nostra llengua. “Bandejar una llengua és un error”, deia Espriu. I tenia raó. Però errava la concreció de la cosa. Perquè el català pot ser, perfectament, l’única llengua oficial del nou Estat sense haver de bandejar cap llengua: assegurant la presència del castellà a l’escola, reconeixent drets lingüístics; essent, tots plegats, poliglots.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a ¿Oficialitat o cooficialitat? La visió d’Espriu

  1. Clidice ha dit:

    No em fa feliç la cooficialitat, com no em fa feliç veure com es vexava l’Espriu. La qüestió, però, depassa amplament desitjos i felicitats. Tot i que la solució que proposes no és pas dolenta, penso en Andorra i el poc que s’hi parla el català en detriment del castellà, el francès i el portugués.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s