Això de la sobirania…

Diu Soraya Sáenz de Santamaría, fent aquell posat de Santa Teresa de Jesús en ple èxtasi místic, que “la sobirania del poble espanyol no és delegable”. Són pesadets, aquesta gent, i quan es posen metafísics són insuportables. I a mi, ¿sabeu què em passa? Que quan em surten amb les grans paraules em vénen ganes d’arrencar a córrer. Déu nos en guard, de les grans paraules, perquè són l’esca del foc. Aquest tipus de lèxic s’ha de tractar com els condons, que són per a les ocasions.

Jo ja ho entenc, que la sobirania és una cosa que sent la gent quan s’identifica amb un poder que diu que no és sotmès a cap altre poder. Ho entenc molt bé perquè jo m’identifico amb el meu Parlament i vull que em deixin en pau. Però també sé que la sobirania és una abstracció, i que és relativa, perquè el que hi ha en la pràctica són poders, sempre finits i múltiples, que es contraresten mútuament: només forces i relacions de forces… i gent que té ganes de votar.

Com que no sé fer frases lapidàries però vull amollar-ne una, la copiaré de Comte-Sponville: “la sobirania és el punt on s’abandona el dret per entrar en la política, d’on sorgeix el dret.” Vegeu quina manera més polida de definir el que estem fent els catalans. I ho fem perquè som una nació i ens dóna la sobirana gana de ser lliures.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Autodeterminació i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s