El cas de Catalunya. Apel·lació a les Nacions Unides (1945)

(Edició facsímil de l’Apel·lació, editada el 1986 per Òmnium Cultural.)

L’ONU va néixer, pràcticament, a la Conferència sobre Organització Internacional que es va reunir a San Francisco el 25 d’abril de 1945, patrocinada pels Estats Units, l’URSS, la Gran Bretanya i la Xina. En aquella ocasió, la Delegació als Estats Units del Consell Nacional Català va intentar fer arribar-hi la veu de Catalunya, en cerca de reconeixement i ajut. Josep Carner-Ribalta, Josep M. Fontanals i Joan Ventura Sureda van presentar-hi el document de títol El cas de Catalunya. Apel·lació a les Nacions Unides, que va ser ignorat.

L’Apel·lació presenta el cas català com un dels pocs problemes nacionals d’Europa que no foren resolts a Versalles, i recorda els intents posteriors per plantejar-lo a la Societat de Nacions: el 1924 a Ginebra i el 1937 a Lió. El document repassa les persecucions i opressions de què Catalunya ha estat víctima, així com els esforços del país per refer-se i esdevenir lliure, i demana justícia.

L’Apel·lació insisteix un argument bàsic que, en paraules d’Heribert Barrera, “és de perenne actualitat” i que avui no podem oblidar: “El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu. […] Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l’Estat espanyol és nomenar l’opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part”. A la fi del document els signants demanen a les Nacions Unides:

a) QUE el seu retardat cas d’alliberació nacional sigui, des d’aquest moment, posat a l’ordre del dia com un cas que necessita immediata atenció.

b) QUE la seva reclamació d’autogovern sigui registrada per a solució immediata sota els principis i les clàusules de la Carta de l’Atlàntic, independentment de qualsevol solució política que sigui planejada per a Espanya.

c) Que la seva posició dins de l’organització política d’Espanya sigui decidida per Catalunya mateixa, a través de plebiscit dels catalans nacionals, després de reconegut el seu status de nació.

d) QUE qualsevol altra desavinença o disputa entre Catalunya i Espanya sigui sotmesa per ésser oïda davant el Consell de les Nacions Unides o a la Cort Internacional de Justícia.

El precedent és important, i els catalans sabem la lliçó: és vital jugar bé la partida en el tauler internacional. A més, avui ho tenim molt més fàcil que el 1945. Al món només li demanem que es mantingui informat, que acompanyi discretament un poble que vol votar, i que estigui alerta davant la possibilitat que Espanya faci un disbarat. Res pus no ens cal.