“No em sembla que el concepte sigui traçar noves fronteres; millor trencar-les”, diu el filòsof Salvador Pániker. I jo que començo a estar tip dels progres metafísics que filosofen a favor de les fronteres violentes i en contra de les fronteres democràtiques.
Perquè el concepte no és traçar o trencar fronteres, sinó decidir-les votant. El concepte és que la sang i el semen donin pas a les urnes. Si això implica traçar una frontera, es traça, i si comporta trencar-ne una altra, es trenca. Si fos per mi, jo posaria una frontera a Fraga i trauria la del Voló. ¿Què hem de fer? Molt fàcil: demanar a la gent de quin país vol ser, i que les majories facin els estats (en la junta dels quals hi haurà, és clar, una frontera).
Aquesta curolla que tenen alguns amb les fronteres no és sinó una excusa de l’immobilisme. Les fronteres no són dolentes per se. La meva pell és una frontera, gràcies a la qual existeixo com a persona. Casa meva és una frontera, gràcies a la qual tinc una llar. Les fronteres permeten que hi hagi una determinada forma de vida col·lectiva en un espai. ¿Que és pecat, això? Una frontera només és ominosa quan pren forma de barrera (verbigràcia, les que Espanya té a Ceuta, Melilla i Gibraltar).
El senyor Pániker vol que desapareguin les fronteres. Genial, jo també. Ara bé, mentre això no passa, ¿què fem els catalans? ¿Res? Ens haurem d’esperar asseguts, ens farem vells sense alegria i desapareixerem com a poble. Millor fer alguna cosa, no? Votar, per exemple.
UCRONIES 
Em sembla propi d’un xarlatà de fira que algú a qui tenia tan respecte com el senyor Pániker (amb accent tancat) ens vingui amb aquestes nicieses. Les fronteres no són filosofies, no són entelèquies esotèriques, les fronteres són línies pragmàtiques que divideixen pobles que creuen que s’han de governar d’una manera o d’una altra. Si aquest senyor no vol fronteres que comenci per annexionar España a França, a Anglaterra, a … entretant que no emprenyi ni vingui amb collonades. Avui, l’única fórmula que tenim d’enfrontar-nos a les grans empreses, aquelles que no volen fronteres, que volen un únic mercat, són aquestes minses ratlles que ens permeten legislar de manera que la gent, la bona gent fins i tot, puguin decidir quin coi de món volen. Fronteres? més n’hi hauria d’haver, així els taurons no ho tindrien tan fàcil. I aquests “pensadors” que no es passin de pensada, que ja els surt fum. “I aleshores, el senyor Pániker (amb accent tancat) prengué la bicicleta i el ficus i marxà cap a la posta de sol, on no hi ha fronteres”.
Sí, és patètic que algú que ha exhibit grans dosis d’intel·ligència es rebaixi a dir nicieses. Jo em pensava que aquest home calçava més punts. Perquè si no hi ha fronteres, no hi ha estats, i si no hi ha estats, ¿com ens organitzem per votar? Hi haurà eleccions planetàries i, com que els xinesos són més, haurem de fer el que ells decideixin? L’acudit de Pániker és… no sé com dir-ne, ¿infantilisme filosòfic, potser? No pot ser que un pensador rebaixi el pensament a unes cotes tan i tan baixes. ¿Que se li ha reblanit el cervell? ¿Que fa cadufs? Si troba que la independència de Catalunya no és bona, que ens expliqui per què, però que no ens vingui amb carallotades.
Ha passat al bàndol dels p.p.p.p. (puta pena de pensadors penjats), altrament dits PP2 (pepealquadrat). Què hi farem! L’edat, a voltes, pot arribar a fer estralls en el cervell del més acienciat.