¿Pobresa energètica?

De fa unes setmanes que sento a parlar de pobresa energètica. Per mi és un concepte nou, no l’havia sentit mai. Vol dir que hi ha gent que balla els goigs de sant Llemic i no té torrons per pagar la calefacció. Em faig càrrec de la molèstia, però… ¿no pot ser que estiguem, tots plegats, una mica aviciats?

Ho dic perquè antany ens espavilàvem per combatre el fred i no ens consideràvem pobres. Pagàvem el rebut de la llum, sí, però la calefacció era cosa nostra. Quan jo era un marrec –corrien els anys setanta–, el fred hivernal el desafiàvem de manera molt raonable: ens abrigàvem. Anàvem per casa amb jersei i mitjons gruixuts, i de nit posàvem una bossa d’aigua calenta dins el llit, que estava cobert amb un tumbet de mantes.

Fèiem vida a la cuina, perquè els fogons eren la calefacció central de la casa; sempre hi havia una olla en el foc, coent qualque cosa, i allò feia una escalforeta molt agradable; jo feia els deures de l’escola a la cuina. I si havíem d’habitar un altre espai, cuina enllà, posàvem una estufa de butà i avall que fa baixada, al capdavall de la qual vivien els avis, que tenien, ultra els fogons, la llar de foc; i tot plegat feia un bell estar.

¿Pobres? Ca!: érem humils. ¿Pobres energètics? Ni per pensament: bé que ens encalentíem, sense fer-nos dependents de cap monstre capitalista. Les persones que avui no poden pagar-se l’aire condicionat ni el termòstat no són “pobres energètics”: són pobres i prou. Amb la pobresa passa el mateix que amb el fred: hi ha la pobresa objectiva i la sensació de pobresa. La primera és un desastre; la segona ve donada pel contrast i té un punt d’aviciadura. Com que la majoria de la gent té aquella comoditat i jo no, pensem, em sento desgraciat.

Si aprofitem bé els recursos que tenim i renunciem a comparar-nos amb els altres, segurament no ens sentirem tan pobres. I potser serem més lliures i tot.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Pobresa i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s