Antígona 2014

ImageA Els set contra Tebes (467 aC), Èsquil posa en boca d’Antígona aquestes paraules: “I jo, el que és als governants cadmeus declaro: si ningú més no vol ajudar a sepultar-lo [Polinices], el sepultaré jo i tiraré sobre meu el perill d’haver sepultat el meu germà, sense vergonya d’ésser malcreient amb aquesta rebel·lió a la meva ciutat.” Sembla que la tragèdia ens ha pervingut mutilada per la cua, i el cas és que, a pesar de les paraules d’Antígona, ningú no l’amenaça amb cap càstig.

A l’Antígona (442 aC) de Sòfocles, el de Colonos fa parlar així la seva tràgica heroïna: “I avui, Polinices, per haver pres cura del teu cos, mira com sóc pagada! I amb tot, he fet bé d’honrar-te, a judici dels qui pensen bé. […] Quan veig que la meva pietat m’ha valgut el nom d’impia. Doncs bé, si aquest tracte davant dels déus és just, puc reconèixer, després d’haver-lo patit, que he errat; però si són els altres que erren, que mai no hagin de patir mals pitjors que els que ara tanmateix m’infligeixen, contra tota equitat.” Hèmon, fill de Creont i promès d’Antígona, després de dir a son pare que està al seu favor, després d’elogiar la disciplina enfront de l’anarquia, li demana que canviï de criteri i aculli la voluntat del poble. Però Creont no l’escolta. Tirèsies fa saber a Creont que la ciutat serà maleïda pels déus si no canvia la seva decisió. No la canvia. Antígona, Hèmon i Eurídice (l’esposa de Creont) se suïciden.

Eurípides, en la seva tragèdia Les fenícies (410 aC) fa estalvi Creont de responsabilitat. Qui ordena abandonar el cos de Polinices al ras, a mercè de gossos i voltors, és el seu germà Etèocles abans d’entrar en lliça. Antígona s’hi oposa, però Creont no és inflexible davant l’enteresa de la tebana, la qual decideix a la fi acompanyar son pare, el cec Èdip, a l’exili a què el condemna Creont. Antígona, aquí, no és una heroïna.

A l’Antígona (1939) de Salvador Espriu, Creont bescanta la seva neboda: “T’has alçat sempre en contra meu, has dubtat sempre del meu afecte. M’odies.” A la qual cosa Antígona respon: “Digues més aviat que no t’estimo ni et respecto, però no t’odio. No, ara ja no t’odio. Els teus consells han estat fatals a la meva casa.” La tebana és sepultada viva, i el seu lleial criat, “pel camí els guardes s’entretindran, com diuen que és costum, a estossinar-lo o a lapidar-lo”, diu el lúcid conseller.

A l’Antígona de Jean Anouilh (París, 1944, estrenada idò durant l’ocupació alemanya), un cop la tomba d’Antígona s’ha tancat, es repara que Hèmon s’ha enterrat amb ella. En obrir el sepulcre ja és massa tard: Antígona s’ha penjat amb el seu cinturó i Hèmon, després d’escopir a son pare, s’obre el ventre amb el seu propi glavi. El cos de Polinices romandrà insepult.

L’Antigone (1947) de Bertold Brecht segueix Sòfocles. El cor li diu a la tebana que no pot desafiar el destí i ella els replica: “No parleu del destí: parleu d’ell, d’ell que essent jo innocent em condemna: a ell, engirgoleu-li un destí. Ai, malaurats, no us cregueu que podreu evitar-ho. Altres cossos jauran per milers entorn d’aquell que no tingué sepultura.”

El mite d’Antígona és imperible: sempre torna, perquè sempre hi és. La llei contra la justícia, l’autoritarisme contra la democràcia, l’obediència a l’Estat contra la lleialtat al poble. Avui i aquí, Antígona, que feia una becaina, s’ha despertat. Catalunya-Antígona es prepara per afrontar Espanya-Creont. Però ara el repte és més transcendent que no era en Èsquil, Sòfocles, Espriu, Anouilh i Brecht. Allí, Antígona va ser enterrada viva perquè s’havia rebel·lat. Avui ens rebel·lem perquè no volem que ens enterrin vius.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Èsquil, Bertold Brecht, Jean Anouilh, Salvador Espriu, Sòfocles i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s