Josep Maria Llompart i els Països Catalans

Image

(Imatge rapissada a blogs.mesvilaweb.cat)

La votació de fa un parell de dies, en el Parlament balear, que declara inexistents els Països Catalans, és un dels divertiments que el Partido Popular ens procura sovint i menut. Perquè fa riure. I és que, per molt que uns senyors diputats decretin la no-existència dels Països Catalans, de la Mediterrània o del Pirineu, tot això roman allà on era. Per arrasar una muntanya calen molts buldòzers, per buidar una mar calen moltes bombes d’aigua, i per destruir una cultura cal molta repressió.

I a fe de Déu que, en aquest front últim, s’hi apliquen. El que fa gràcia és que neguin l’existència d’allò que s’obstinen a destruir. Abans no ho feien així: la consigna era rugir que els Països Catalans són inconstitucionals (per allò que el llibre gros prohibeix que dues comunitats autònomes es federin, suposo). Josep M. Llompart –que l’enyorem!– pintava aquesta arriesa amb una comparació que jo vaig aprendre d’ell i que he fet servir en el paràgraf anterior:

 “[…] es va arribar a afirmar que els Països Catalans eren anticonstitucionals. Bé, si per Països Catalans entenem una comunitat nacional d’història, de llengua i de cultura, que no hem inventat nosaltres i de la realitat i de l’existència de la qual no tenim cap culpa, aleshores els Països Catalans no són anticonstitucionals per la senzilla raó que no ho poden ser. Com no poden ser anticonstitucionals el Mediterrani o el riu Ebre o els Pirineus. Són uns fets objectius, reals, que, com a tals, estan al marge de tota constitucionalitat o anticonstitucionalitat. Pensem, d’altra banda, que si els Països Catalans –comunitat de llengua, de cultura i d’història– fossin anticonstitucionals, més ho seria encara aqueixa altra comunitat una mica vagarosa que anomenen Hispanidad, que a tot arreu de l’Estat hem de celebrar amb festes rigorosament obligatòries.” (Països catalans? I altres reflexions, Palma, 1994)

No hi ha per contar-ho al senyor rector. El joc del Partido Popular és antic i rònec: de foc a foc i et cremo perquè em fas nosa i la intel·ligència m’ofèn. La retractació de Galileu no va fer que la Terra deixés de girar al voltant del Sol. La revelació iberista del PP valencià no fa que la llengua dels valencians deixi de ser el que és. La fòbia anticatalana d’alguns no ens farà desaparèixer. Però ens cal marxar. La independència és perquè aquesta gent no pugui fer-nos mal.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Josep M. Llompart, Nacionalisme espanyol i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Josep Maria Llompart i els Països Catalans

  1. Anònim ha dit:

    Comparar els Pirineus (accident geogràfic) amb els pretesos Països Catalans (entitat cultural) és força desafortunat. Els Pirineus existeixen, són palpables; els Països Catalans existeixen per a certa gent que hi vol creure i no són gens palpables. Creure-hi sols crea divisió entre els catalans, que prou feina tenim a anar endavant. Com a ateu de divinitats, descregut de fenomens sobrenaturals, paranormals i de nacions imaginàries o il·lusòries, em repugna que em vulguin fer entrar amb calçador tota mena de fes.

    • jcalsapeu ha dit:

      Anònim, una nació no és una fe: és un sentiment de pertinença. Una cultura tampoc no és una fe: és una manera de lligar-te al món, dir-lo i entendre’l.
      I, precisament, una diferència substancial entre el nacionalisme espanyol i el català és que el primer vol fer entrar la seva nació amb calçador (allà on no encaixa bé), i el segon, no. La nació catalana està formada per les persones que se’n senten i volen formar-ne part; qui no vol ser-hi, no hi és, i tan amics.

  2. Anònim ha dit:

    La nació catalana (Catalunya) s’ha de formar encara. Jo almenys no la veig enlloc, aquesta nació. Veig un conjunt de ciutadans que tenen sentiments de pertinença ben divergents, imaginaris culturals ben diferents, que llegeixen, miren i escolten mitjans que no tenen res a veure. I si quan parles de nació catalana hi comptes les illes Balears i la Comunitat Valenciana, llavors pla. Voler fer creure que aquests dos territoris són part de la pretesa nació catalana d’avui és enganyar la gent. Potser aquells qui ho creieu us autoenganyeu. O bé sou folls.

  3. Escocell ha dit:

    Divendres 29 vaig participar, amb 116 persones més, d’un sopar del 25è aniversari de la creació d’una associació. Hi havia companys i companyes de tota la geografia dels PPCC. Persones reals, de carn i ossos, de paraula i d’acció. No eren miratges o fantasmes. Prohibits o no, som i serem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s