“El diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre” (Salvador Espriu)

Image

(Imatge esgarrapada a arenysdemar.cat)

Visita, aquest matí, a l’exposició Espriu. He mirat aquesta terra, en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), agençada per Julià Guillamon. La mostra és esplèndida: la vida i l’obra d’Espriu a través de documents, llibres, fotos, enregistraments audiovisuals, titelles, ninots, cartells, objectes… Hi és tot: la narrativa, la poesia i el teatre; l’home, l’escriptor i la figura pública. Un muntatge exquisit, documentadíssim, brillant.

Com que la meva ignorància és insondable, hi aprenc un munt de coses, descobreixo textos d’Espriu que desconeixia; com el fragment d’aquesta carta que el poeta va escriure al metge i polític Joan Colomines i Puig, amb data de 17 de maig de 1960:

“Vaig escriure La pell de brau, entre altres raons, perquè no fos dit, repetint un pensament d’Ortega (allò de «sólo las mentes castellanas tienen capacidad adecuada para percibir el gran problema de una España unida»), que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec –i cada dia ho veig més clar– que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre.”

I gràcies a Oriol Pi i Cabanyes, que publicà aquest article a La Vanguardia, tinc notícia de la continuació d’aquella carta, que fa així: “Sóc un gran admirador del castellà i de les lletres castellanes –i, fins i tot, d’aquest estrany, enigmàtic poble del tràgic altiplà–, però no hi tenim en absolut res a pelar, i perdoneu l’expressiu vulgarisme.”

Paraules importants, que il·luminen el sentit de La pell de brau i més coses. L’any 1960, Espriu ja sabia que l’única Espanya possible és impossible; sabia que l’Espanya que acull i respecta els seus pobles com a lliures i iguals no ha existit ni existirà mai. Aquell poemari era una mà estesa però no ingènua, perquè se sabia estesa en el buit. Els qui van creure, com Jordi Pujol, que allò podia ser veritat, es van equivocar: Sepharad era una figuració retòrica, i els poemes, una amable manera irònica de dir adéu. I aquesta convicció no va fer, amb els anys, sinó apregonar-se. Recordeu els versos del Món de Cardona Torrandell (1982):

[…]

Els ulls oberts

de bat a bat,

vés fent-los eina

de combat.

 

Cal que m’ensenyis

contra qui,

perquè no m’erri

de camí.

 

Contra l’astut

que, per un mos,

voldrà fermar-te

com un gos.

 

El somni vell,

sovint trencat

du l’etern nom

de llibertat.

 

Si véns al reng

no tindràs llar,

ni sols un bri

d’aire de mar.

 

Jo lluitaré,

accepto el preu,

de sol a sol

per tot arreu.

(Salvador Espriu, tardor de 1982, París)

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Salvador Espriu i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a “El diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre” (Salvador Espriu)

  1. OLIVA ha dit:

    LO TRIST, ES QUE A CASA NOSTRE TINGUEM POLITICS TAN POC LLEGITS, I AMB” CULS DE FERRO”

  2. Retroenllaç: La fal·làcia del diàleg | UCRONIES

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s