Als detractors del procés que estem vivint a Catalunya els agrada comparar la independència amb un abisme. Apel·len a la por instintiva que tothom sent davant l’inconegut, busquen el regolf conservador que genera la incertesa; invocant l’abisme, volen provocar l’efecte vertigen: allò que agafes temor, et roda el cap i et fas enrere –vet aquí l’objectiu: que ens fem enrere.
Pere Navarro –no podia ser altrament– és un dels que prediquen la por abismal. “La deriva de CiU i ERC ens porta cap a l’abisme”, diu el primer secretari del PSC en l’entrevista que li fa avui La Vanguardia (deriva: un altre dels mots amb què els unionistes s’han empastat els queixals). És normal que ho vengui així: per als homes del règim, Madrid és terra ferma i Catalunya és un pantà, i fora del seu ordre hi ha el bàratre. Si Navarro es mirés la cosa amb ulls catalans (en lloc de fer-ho amb cucales madrilenyes), s’adonaria que la caiguda a l’abisme va ser fa tres-cents anys.
Els Països Catalans de la Corona d’Espanya van caure a l’abisme entre 1707 i 1715 (primer el Regne de València, després el Principat de Catalunya, i en acabat Eivissa i Mallorca). Castella ens va caure al damunt i quasi tot el país (salvant Menorca) es va esbalçar. L’abisme era allò. Si no vam colar avall va ser perquè ens vam aferrar a la llengua, a la cultura i a la voluntat de ser.
Ara som uns escaladors que malden per sortir de l’estimball. Fem via i ens falta poc. Estem a punt de recuperar la nostra independència. N’hi ha que no ho volen, i és legítim. Però dir-ne abisme, de la nostra llibertat, traeix un cervell que té totes les arrels a Madrid, uns ulls que miren des de la “plaza Mayor relaxing cup of café con leche”, un esperit ajagut tot ell al “paseo de la Castellana”.
UCRONIES 
I no t’oblidis dels eco-guais que li fan els cors, malgrat que volen fer veure que s’han convergentitzat fent la puta i la Ramoneta i vinga dir: sí, però no i justament tot el contrari. Una esquerra-espanyolíssima fluixa, molt fluixa, però molt perillosa pel que tenen de sortida mediàtica.
Per una vegada, Clídice, no estem d’acord. Iniciativa és important; EUiA també. I trobo que mereixen un gran respecte. Jo me’n recordo de quan IC era, en la pràctica, un apèndix del PSC; allò es va acabar, van prendre comiat del padrastre i Iniciativa va començar a ser ella mateixa. IC-Verds-EUiA vénen d’on vénen i tenen els votants que tenen, i per tant és lògic que s’adaptin amb lentitud i dificultat al procés català cap a la independència. Però estic segur que trobaran la manera de ser-hi.
Doncs, per a mi, no deixa de ser un problema ideològic greu. L’esquerra que jo he mamat, comunista, posava pel davant l’alliberament de tots els pobles. I, en això, els iniciativeros se l’agafen amb paper de fumar. A més, sóc incapaç de comprendre el seu missatge anti-dreta catalana i preferir quedar-se sota el jou de la dreta (PPSOE) espanyola.
¿I qui diu que el prefereixin, aquest jou? Ells no ho diuen pas, això, ni crec que ho vulguin. Dóna’ls una mica de temps. Tu i jo anem a tota metxa, però hi ha gent que tot just està arrencant; i, d’aquests, n’hi ha que duen llast.
Potser no m’explico bé. Perquè, ara que hi penso, no es tracta tant de “donar temps” com de “fer confiança”. Ja hi arribaran. Però no els esperarem: hauran de pujar al tren en marxa.
Clídice, vist com evolucionen les coses, he d’admetre que jo anava equivocat, i que ets tu que llaures dret. Em passa que vull ser positiu, saps? Però, manoi, aquests d’Iniciativa m’ho posen molt difícil. No n’hi havia prou amb l’Estat espanyol i amb en Duran, que també ha de venir Iniciativa a posar bastons a les rodes. Ja és prou difícil, tot plegat, que han de sortir follets embolicaires de dins a fer-ho encara més difícil. Santa paciència!, tanta que ens en cal i tan poca que ens en queda.
Què vella que sóc 😦
Bella. I sàvia.