Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll

No sé vostès, però jo fa molt temps que sóc devot de l’obra de Pep Coll. Me n’hi vaig fer després de llegir Muntanyes maleïdes (1993) i El salvatge dels Pirineus (2005). El primer llibre, per mi, és una de les deu meravelles de la literatura catalana del segle XX (al costat de les Rondalles mallorquines, el Quadern gris o Bearn, per dir-ne tres). En haver llegit aquelles contalles pirinenques, vaig voler comprovar si allò era un gri tot sol, que no fa estiu, o si era obra d’un geni. El salvatge dels Pirineus va confirmar la genialitat del pallarès.

Per això he tret temps d’on no n’hi havia per llegir Dos taüts negres i dos de blancs (Proa, 2013). Sabia segur que el plaer que n’obtindria em rescabalaria d’altres maldecaps i em posaria un bon tall d’alegria en el cos (la bona literatura és una menja que fa això: reviscoles, et trempa, revens). Encara tinc el deix agradós de la novel·la aferrat a la gola.

Coll ens aproxima a la matança d’una família de masovers a Carreu (Pallars Jussà) l’any 1943. Dic aproxima perquè no seria exacte dir que ho narra. Les circumstàncies del crim, els fets en si, ens arriben de manera calidoscòpica: cada una de les persones que estan poc o molt implicades en els fets, en la investigació del cas i en la farsa judicial que la seguí, aporta la seva visió. I aquesta personal visió està inscrita en una biografia. De manera que un crim concret serveix d’excusa per retratar un món convuls, conflictiu, adolorit, des de la primeria del segle XX fins als primers anys de la transició, ja mort el dictador.

Aquell Pallars és un món difícil i cruel on se superposen i s’entrelliguen un excés de violències. Coll ho recorda en més d’una ocasió: “Set comelles, set serrats, set dimonis encontrats.” Hi ha els dimonis que poblen els fossats de l’ànima, els del pitjor franquisme, els de la corrupció, els de la violència política, els estiracordetes, les males bèsties i els malcovats. Molts dimonis (i algunes persones bones). Gran novel·la.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Pep Coll i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s