La bicicleta, l’oli, el porc i el català

Aquests dies he estat a Tortosa i allí m’han contat una peripècia de fa anys, un episodi que va trasbalsar una família, el record del qual s’ha transmès de pares a fills i ara m’ha arribat a mi. És un d’aquells daltabaixos que no era possible denunciar i no transcendien. Fruita d’un temps de silenci, just una anècdota, poca cosa en esguard del que succeïa. Però la feta diu molt del país que hem heretat i em ve de gust compartir-la amb vostès.

En Roc era de Tortosa, però les fletxes de l’amor i la creu del matrimoni l’havien dut fins al Prat, on havia fet arrels i fills. Corrien els primers anys quaranta del segle passat. Al Baix Llobregat la gent humil feia badalls i creuetes i a cal Roc amassaven amb poca farina; els tords volaven baixos, la postguerra aprimava. Però a Tortosa hi havia olivers, que feien oli, i al Prat no. Així que ja tenim en Roc que s’aparella un bidó buit, deu litres de cabuda, a l’esquena, subjectat amb cordes com si fos una motxilla, puja a una bicicleta vella amb un pinyó solitari i cap a Tortosa s’és dit, a carregar oli.

Podeu veure’l pedalant, nyic-nyec nyic-nyec, per les costes del Garraf i de d’allà cap a l’Ebre. Passat Cambrils, en Roc esbufega i manté el ritme; les cames li fan mal, però té corretja; no pensa en els quilòmetres que falten, sinó en la família que l’espera, la dona i els cinc culs que ha de fer cagar. L’esforç físic no l’espanta, el cos està entrenat per aguantar el que calgui. Un temps molta gent era així. Material d’abans de la guerra.

Arribada a Tortosa. Abraçades. Família, dinar, sobretaula. ¿Què fan els fills? ¿I la Cinta? Confidències, murmuracions, enjòlit. ¿Què faran els aliats quan acabin la seva guerra? En Roc emprèn la tornada amb la llauna plena d’oli, nyic-nyec nyic-nyec, deu quilos més a sobre. Tragina un botí espès, olorós i daurat. Sua, té l’entrecuix adolorit, el cordam li sega les espatlles.

Quan és a Castelldefels l’atura una parella de guàrdies civils. Li pregunten què du i on va. En Roc respon les preguntes amb naturalitat, no ha fet res dolent, sap que no ha de patir. Ho fa en català, perquè d’espanyol no en sap. Cosa que enfurisma els agents: li diuen peus de porc, li arrien quatre bufetades; potegen la bicicleta, la boteixen, les rodes queden fetes un vuit; li prenen la llauna d’oli i se’n van. En Roc veu bellumes: per què li han fet això? El tortosí es carrega la bicicleta a coll i fa a taló els vint quilòmetres que falten per arribar al Prat. En arribat, la Cinta li diu que el dia abans la Guàrdia Civil havia comparegut a casa i s’havien endut un porc; no eren ells només: el decomís de bestiar era una pràctica habitual i generalitzada.

Han passat seixanta anys. És molt de temps. O no. Perquè la peripècia d’en Roc sintetitza a la perfecció l’estat actual –encara– de la relació entre Catalunya i Espanya. Avui com ahir, ens han afollat la bicicleta (l’Estatut del 2005), ens prenen l’oli i el porc (16.000 milions d’euros anuals) i agredeixen la llengua (sentència del TC del 2010, llei Wert, Lapao, Bauzà, hostilitat al País Valencià…). Espanya és així, és això. Ho prens o ho deixes. No hi ha terceres vies.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nacionalisme espanyol i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La bicicleta, l’oli, el porc i el català

  1. Clidice ha dit:

    els rocs d’aquesta terra ho tenim clar: ben lluny!

  2. jcalsapeu ha dit:

    Bon vent i barca nova, pont de plata i bon camí, bon viatge i ben lluny.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s