De la impossibilitat de subjugar Catalunya

La veu popular és intuïtiva, narrativa i metafòrica. Allò que un sociòleg, un historiador o un psicòleg diuen amb terminologia científica, el poble ho diu amb relats (i sovint l’encerta més). Per exemple, la resiliència que històricament ha mostrat el poble català ha estat interpretada en termes de “continuïtat” per Josep Ferrater Mora i de “voluntat de ser” per Pierre Vilar. L’amor a la llibertat, la set de memòria, la lleialtat a la llengua, el sentiment de justícia i el sentit de la dignitat han mantingut viva la nació catalana, contra pronòstic. Però això el poble ja ho sabia i ho debanava a la seva manera.

Joan Amades es fa ressò d’una contalla que, prenent com a excusa Napoleó, expressa una convicció important i certa: que no és possible doblegar els catalans, que Catalunya no serà subjugada pels insensats dominadors que pretenen destruir-la. El folklorista ho consigna al Refranyer català comentat i també als Refranys personals, a l’entrada “L’enveja va matar Napoleó”. El relat fa així:

“Napoleó volia dominar la terra i que hi hagués un sol déu i un sol rei, que havia de ser ell. Declarà guerra a tot el món. El mèrit de les seves victòries no era seu, sinó d’un català ignot que l’aconsellava sempre que anava a escometre una empresa. El conseller, a canvi del seu consell, li havia demanat que no vingués a fer guerra a Catalunya. Quan Napoleó decidí venir a casa nostra en so de guerra, el seu home de confiança li ho desaconsellà i li volgué demostrar el que havia de passar a Catalunya. Féu posar a terra un gruixut cuiro enterc i encarcarat i convidà Napoleó que hi pugés de peus. En fer-ho, el cuiro s’enfonsà del punt que trepitjava, però s’alçà de tots els altres. El conseller convidà l’emperador que anés caminant per damunt del cuiro, i sempre li passava el mateix. El conseller li digué: –Ho veieu? On vós sigueu sereu l’amo i ho dominareu; però tota la resta del país s’alçarà contra vós i, així que us en aneu d’un lloc per dominar-ne un altre, aquell que ja teniu subjectat també se us alçarà, i mai no sereu sinó amo d’on us trobareu. Napoleó no escoltà el consell i envaí Catalunya. El conseller va abandonar-lo i es posà al servei dels russos, als quals va aconsellar la tàctica que van seguir, que motivà la ruïna de Napoleó.”

Els qui ara es busquen la ruïna nomen Llanos de Luna, Rajoy, Aznar, García-Margallo, de Guindos, Montoro, Rubalcaba, Guerra, Díez, Rivera, Cañas i uns quants més. Com més trepitgin Catalunya, amb més força s’alçarà el país –no pas contra ells, sinó en favor de la democràcia i de la llibertat.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Joan Amades i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a De la impossibilitat de subjugar Catalunya

  1. Clidice ha dit:

    Que vagin passant pel cuiro, afortunadament som un poble amb memòria.

    • jcalsapeu ha dit:

      ¿Oi que és aguda la contalla recollida per l’Amades? Descriu una realitat històrica constant: tots els intents d’anorrear la nostra personalitat nacional han fracassat perquè els catalans sempre hem sabut trobar vies alternatives per preservar la nostra identitat. També és veritat -i això es diu poc- que la memòria és un dels elements cabdals de la identitat: recordar què vam ser ens ajuda a saber què som i què podrem ser si volem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s