La vanitat dels garruts

Image

(Imatge rampinyada a viladetora.net, amb perdó.)

Verdaguer va escriure un poema sobre la vanitat: “Apagallums”, dins Brins d’espígol (Poesia 2, Proa, p. 1131). El poeta hi compara l’esponera de la dent de lleó, quan fa aquell nuvolet esfèric, amb la vanitat humana: “Lo fruit de la xicoira, lo de la flor daurada, no el coneixeu?”, pregunta el vers primer. Sí que el coneixem, i amb més noms que el diem, que són aquests: pixallits, pixacà, angelets, cama-roja, llicsó, lletsó o lletsó d’ase, lletissó o lletissó de ruc, llumenetes, queixals de vella i xicoira de burro. Segur que me’n deixo.

El poema fa així: “És un pomell d’escuma vanitosa, / una blanca bambolla de sabó, un vaporós esqueix de nebulosa / que aspira a ser del prat constel·lació”. I continua: “Ventau-lo i se desfà com una boira. / I aquella inflor que creix / amb tot lo seu estuf, tot s’esvaneix d’un buf. / Eixa és ta imatge, oh vanitat superba!”.

Els versos, bellíssims, suggereixen la fase juvenil de la vanitat, la més cèlebre i bescantada. Hi ha, però, una altra vanitat: la que té una edat, la que ja ha perdut la nebulosa, la dels garruts. Són els polls inflats que, havent perdut la sabonera de fora, conserven la de dins i n’estan gelosos. Estan de tornada de tot, miren els altres per damunt les espatlles i estan convençuts que no tenen res a aprendre dels qui són més joves que ells.

És una vanitat encartronada, la seva. Tenen uns aires com l’ocell de sant Lluc i són uns mestres del desdeny. Saben que no tenen tota la raó, però pensen que la seva val més que la dels altres. L’experiència els avala i els dispensa de canviar. El poema que els escau fóra la continuació lògica de la composició verdagueriana, uns versos que cantessin el capítol diminut de la xicoira havent perdut la bombolla, allò premut i ert, sec i pelat, recremat d’orgull com un misto vell.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Jacint Verdaguer i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s