Els “preferits” i la construcció de la identitat

Un fill que creix és una humanitat que es forma. Assistir a la construcció de la seva identitat és tot un espectacle, una vivència que s’ha d’acollir amb gran respecte, una aventura que demana l’acompanyament educador i discret dels pares. La identitat és com una teulada amb dos vessants: per un costat és un llegat, i per l’altre, un acte de llibertat. És en aquest pendís darrer on els nens remenen i trien, i es fan.

Els infants tenen unes tècniques pròpies de construcció de la identitat, unes estratègies que, si els adults no som observadors, ens poden passar desapercebudes. La necessitat que els nens tenen d’identificar-se amb un personatge (real o imaginari) per a ser algú és prou coneguda: els ninons juguen i no són com Tal, sinó que són Tal.

La fal·lera de buscar preferits també forma part d’aquest procés –o almenys m’ho sembla. ¿Quin és teu color preferit?, em demana la pubilla; jo dic el marró i ella diu el lila. Però la cosa té més corda: ¿quina és la teva espia preferida?, ¿qui és el teu súper preferit?, ¿quin és el teu número preferit?, ¿i la teva lletra preferida?, i així anar fent. Jo penso que això té un sentit: les preferències descriuen una identitat. I tenir una identitat és una necessitat imperiosa. Avui la pubilla m’ha preguntat per la llengua.

–¿Quina és la teva llengua preferida? –m ’enfloca.

–El català –responc.

–La meva és l’anglès; és una llengua molt maca.

–Totes les llengües són maques, Joana; no n’hi ha cap de lletja.

Es fa un silenci. Després repensa les seves paraules i fa per matisar-les:

–Bé, en realitat la llengua que m’agrada més és el català, però l’anglès el trobo molt interessant.

Així es van fent les identitats. I trobo que la de la Joana creix més condreta que no va créixer la meva, i li tinc una micona d’enveja.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en filles i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Els “preferits” i la construcció de la identitat

  1. Clidice ha dit:

    Alguns, que hem viscut èpoques infinitament pitjors, els en tenim força més que una micona. Però ha estat una molt bona reflexió la seva.

  2. Jaume Viladric ha dit:

    Aquest cop t’has lluït, Calsapeu. Molt tendre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s