Catalunya Ventafocs i l’abortiu federal

Drizella i Anastàsia treuen foc pels ulls, roseguen claus; i la madrastra no se’n sap avenir, se’n fa creus (i amb la mà esquerra que se senya!). Ho fa que la minyona està prenys. Tants anys de servir a la casa, sense la clau, d’anar passant amb poques atencions i menys gustos, de moltes reverències i manta humiliacions, d’una llarga i lenta consumpció… i ara Catalunya Ventafocs se n’atipa i d’un plegat descobreix l’amor i la llibertat. Malhaja!

En comptes d’envellir i emmusteir-se, la fresca ha pres portal i se n’ha anat ben acanalada a cercar el plaer, amb aquell vermell a les galtes, els pits tibats i el caminar de gasela. Amb unes ganes boges de cardar (i també d’estimar, i que l’estimin). Mira-la, cofoia, satisfeta com una lleona farta; i foteta, impertinent: “Mana gos, mana gat, fes-ho tu que ho has manat”, ens diu quan li manem feines. I ja li pots anar darrere amb un flabiol sonant.

Catalunya Ventafocs espera una criatura, diu que li posarà Llibertat. I en l’entretant va fent la robeta del nadó, va embolicant els farcells amb un somriure en els llavis; parla poc i no diu una paraula més alta que l’altra. Ens deixa, ves. No fa escarafalls. Diu que el nostre consentiment no li cal, que ens en busquem una altra. Naturalment, no ho consentirem.

Ho hem parlat amb la mare i no ens posem d’acord. Ella diu que l’hem de matar: “Morta la cuca, mort el verí”, remuga que sembla que mastegui fesols. La mama està molt desmillorada –el disgust que té, tu diràs. Diu que semblarà una mort natural (el desgast de tants anys de servei) i que no vindrà ningú de fora a fer-nos els comptes, prou problemes tenen.

Nosaltres no ho veiem tan clar. Ens fa por que el senyor batlle no es piqui i ens pegui falconada a la bossa –tant que costen de guanyar. Per això volem que Catalunya Ventafocs avorti. Podem pelar la criatura abans que vingui al món; i desfer-nos del gastament és bo de fer, bé que mengen els gossos. La minyona ja no tindrà esme per a res i segurament es pansirà; es morirà de pena, llavors sí que semblarà una mort natural. Ja el tenim, l’abortiu: es diu Federalisme. Ara només falta enganyar la criada perquè se l’enviï coll avall, i que la mama es posi tranquil·la i ens deixi fer a nosaltres. ¿Oi que som eixerides?

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s