Wert digo-digo, digo-digo

José Ignacio Wert ja s’ha fet aprovar, pel seu partit, la llei dita d’educació que posarà el seu nom en els annals. Cadascú passa a la història així com pot, ves. No cal insistir en els continguts de la llei educativa més retrògrada de l’Estat espanyol des de la Ley General de Educación de 1970. No en traurem res; la ignorarem i foris.

El cas és que el personatge –contra tota lògica– té més interès que la llei, juntament amb els personatges que l’envolten. Wert és un tipus estufat i repulsori, un mestretites que va inflat com un calàpet; la lletra dels Segadors va per ell: “endarrere aquesta gent, tan ufana i tan superba”. L’ínclit té l’aire (i la intenció) del conde duque d’Olivares i de José Patiño.

Wert i els seus col·legues són d’un premodern que tomba d’esquena; de vegades s’assemblen als autòcrates del tardofranquisme (com Fernández Díaz), a vegades semblen brollar de la dictadura de Primo de Rivera (com Cristóbal Montoro) i en ocasions semblen funcionaris de Felip V (el mateix Wert). Són la caricatura arnada de si mateixos.

Les compareixences d’aquesta gent són com un quadre de Velázquez, amb Rajoy en el centre de la tela, comandant els Tercios. La virreina Llanos de Luna fa por, amb el seu lífting retro i la seva quietud tensa, el rostre impàvid, erta com un perpal, impasible el ademán; un peu a la caserna i l’altre a les rajoles jaspiades dels salons; pura aristocràcia franquista. Fabra, el fatxenda de Castelló, no parla: escup, és groller com un aglà i gasta una altivesa que cap mafiós sicilià no gosaria ni emprova-se; la seva filleta, ja se sap: fill de poll, llémena. A Mallorca hi ha Bauzá, que és repel·lent, llefiscós i estult: la sola visió del personatge provoca un malestar físic, com un esplet de coces a la butza. I el ministre d’hisenda, ombra sinistra, diríeu que l’han tret d’una pel·lícula de sèrie B: aquell que fa el paper de criat dels monstres, l’homenet ridícul i carrincló que amaneix la logística i els serveix les víctimes. Ja és això. L’estètica com a emanació de l’ètica. En fi.

Com que avui la cosa va de Wert, li dedicaré quatre cobles del Peirot (recollides al Pallars per Artur Blasco). Peirot fou un personatge imaginari, malvat, astut i gallet, que Felip V va portar per sotmetre la gent, sembrar injustícia i controlar el Pirineu català. La tornada, que fa digo-digo, sembla fer referència al seu tarannà autoritari i castellanitzador. Jas un tastet:

Els d’Espui i els de Capdella

no podran ja conllogar,

diu que passen tanta gana

que se’ls mor el bestiar.

A Filià n’hi fan anar

la di-go, di-go, di-go, di-go.

A Filià n’hi fan anar

més del que s’hi pot estar.

 

Lo Peirot a la Pobleta

l’ós els hi va fer caçar.

Diu que en va fer tot pomada

per poder-la negociar.

Pel dolor diu que va bé,

La di-go, di-go, di-go, di-go.

Pel dolor diu que va bé

si te’n suques el rader.

 

Castellvill i Castellnou,

Avellanos i Vilancós,

quatre pobles molt units

on el Peirot fa repòs.

No l’en poden fer marxar,

la di-go, di-go, di-go, di-go.

No l’en poden fer marxar,

per això l’han d’aguantar.

 

A Ribera fan cadenes

que són de ferro molt fort

per estacar les criades

a la cua del Peirot.

I vergonya se’n daran,

la di-go, di-go, di-go, di-go,

i vergonya se’n daran

si els hi diuen al davant.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Partido Popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s