Amb el cavall d’en Cama i la mula d’en Taló

Image

(Imatge cisada, de manera arterosa i vespertina, a walkingfit.ucr.edu)

D’un temps ençà arriben notícies abundants de persones que la dinyen fent un excés físic: s’atreveixen amb una marató o una triatló i s’hi queden. És una pràctica que té un pol contrari molt poblat: les persones que no fan cap exercici físic regular. Tots dos extrems són danyosos. Com en tantes coses, la virtut se situa in media res i consisteix a defugir el sedentarisme, a fer una vida activa i carregar-se les cames a coll.

Caminar, vaja, que vol dir ‘anar als llocs a peu’. Un temps, a la gent no li calia anar al gimnàs: fer les feines de casa, sirgar en el tros i desplaçar-se en el carril de les dues ja feia el fet. I això continua sent raonable. Agafar els tapins i anar, xano-xano o atifat, allà on hagis d’anar, és una normalitat a la qual no hauríem de renunciar mai. Però molta gent hi renuncia.

Quan un servidor vivia a Barcelona, el cotxe s’estava quiet sis dies seguits, els autobusos els veia passar, i del metro no en coneixia el color. Anava a tot arreu amb el cavallet de sant Francesc: no havia d’anar enlloc que estigués més de tres quarts lluny, i les cames se n’hi anaven soles; m’estalviava la benzina, el gimnàs i el transport. Ara que visc a Mataró, sóc allà mateix: no hi ha cap racó de la ciutat tan llunyà que en vint gambades no hi faci cap; i si vaig just de temps, m’hi arribo en un cop de bicicleta.

Córrer i esfreixurar-se no és normal; desdinerar-se amb els transports públics, tampoc; agafar la moto o el cotxe per no sortir de la ciutat, menys encara. La normalitat és caminar: invertir una o dues hores diàries a moure’s amb el cavall d’en Cama i la mula d’en Taló. Cosa que és ecològica, sostenible, econòmica i saníssima. I no treu, si ens ve de gust, sortir a córrer, fer quilòmetres en bicicleta, enfilar-nos pels costers, posar-nos en remull o visitar el gimnàs. Només que, si caminem, la necessitat que tenim d’aquests extres és menor.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en La vida i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s