Com un llenç sense marc

Deliciosa la imatge del llenç sense marc, que ahir invocava Lluís Cabrera al Centre Cultural de Bellvitge, en la presentació de Súmate a l’Hospitalet de Llobregat. L’estat català que ve ha de ser així, com un llenç sense marc (o sia, un estat inacabat, amb pocs envans, sense gruixudes parets mestres, amb fronteres toves). Un estat on res no sigui definitiu i tot sigui possible, un estat que es pugui reduir i eixamplar si la gent ho vol, que el voler de la gent sigui el primer i també l’últim article de la Constitució –si és que n’hi ha d’haver– i que un Tribunal Constitucional sigui superflu, perquè la democràcia fa llei i s’ha acabat.

No sé quan van aparèixer els primers quadres sense marc –¿va ser en la primera dècada del segle XX?–, però sí que em consta l’impacte que allò va produir en l’esperit dels observadors: fou una sensació de llibertat marítima, un vertigen inicial provocat per la desaparició dels límits i dels topalls, que després donaria pas a una disposició de l’ànim nova, la de qui se sent lliscar en un horitzó obert i sap que més enllà hi ha territoris practicables.

Doncs això és exactament el que volem. El nostre serà un petit-gran estat (petit en dimensions i demografia, gran en cultura i qualitat democràtica), sense cotilles que ens engavanyin ni parets que ens empresonin. Un llenç sense marc. El projecte polític més entusiasmador, inclusiu i ambiciós de la història de Catalunya.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en L'estat català i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s