De propietaris i propietats

La senyora Aguirre, l’Espe, és inculta però no pas beneita. Vol que parlin d’ella i ho aconsegueix, vol posar-se sota el focus i allà la hi tens, amb els blens encesos i les galtes arromangades. I a més li surt barat: només ha de dir animalades. L’última: “Catalunya és propietat de tots els espanyols”. Home. Catalunya és una nació, i si és propietat d’algú, aquest algú som els catalans. Però és que ni això no és cert.

Perquè Catalunya no és una cosa, no és un objecte el propietari del qual pugui fer-ne ús. Catalunya, el país, és la gent, i la gent no és propietat de ningú, ni tan sols és propietària d’ella mateixa. Una comunitat de persones pot posseir legítimament la terra que trepitja, els carrers de les seves ciutats i les cases on viu, però no és ben bé propietària de si mateixa. Exercir la voluntat col·lectiva no és disposar d’una propietat: és l’acte de llibertat d’un subjecte. Aplicar el concepte de propietat a un grup humà atropella la dignitat de les persones que el componen. Però ¿què li hem de dir a l’Espe, si un dia li parlaven de Saramago i ella es pensava que era un actor de cine?

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Ocupació i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a De propietaris i propietats

  1. Sergi ha dit:

    Si no vaig errat, la senyora marquesa es refereix al territori, quan parla de Catalunya. És a dir, que els espanyols són bona gent i ens hi deixen viure però si no volem ser espanyols hem de fer çes maletes i buscar una illa en algun lloc, que el terreny els pertany.

    • jcalsapeu ha dit:

      Si la lideressa es refereix al territori, el concepte de la cosa canvia una mica. Si m’erro em corregeixen, sisplau, però en dret es fa la distinció entre propietat (que és una possessió legítima) i possessió (que és un estat de fet). Atenent aquesta distinció, Catalunya (el terrer, la finca) és una possessió d’Espanya, però no una propietat. I esclar, amb les possessions passa que, així com avui la tens, demà la deixes de tenir.

  2. OLIVA ha dit:

    VISCA LA LIDERESSA¡¡¡¡¡ D’AIXO S’HAN DIU ENSORRAR AL “POBRE”DURAN I LLEIDA. JA CAL QUE L’AGRAIM.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s