No vull anar al cau!

S’ha acabat l’estiu i ha arribat el dia de tornar al Cau Antoni Comas (l’espai de lleure sabatí de la Joana). “No hi vull anar!”, ha estat dient la pubilla un dia sí l’altre també. No perquè no s’ho passi bé, sinó per inseguretat, perquè tem no entendre bé els jocs i no passar-s’ho prou bé; per incertesa, en definitiva. Però no hem cedit i dissabte passat la hi vam portar. S’hi va estar tres hores i s’ho va passar teta. “Voldràs tornar-hi, la setmana que ve?”, li preguntem. “Sí”, respon ella.

Molts adults fan igual. Davant d’una expectativa de canvi que comporta incertesa, adopten una posició conservadora, que generalment no és sinó l’actitud defensiva dels dèbils. Van a un col·legi electoral, agafen una papereta amb una pregunta com ara: “Vol que Catalunya sigui un estat independent?” i marquen la casella del no. Saben que la independència els convé, però fan com el ninó que diu que no vol anar al cau.

Afortunadament, guanya el . Les persones que han votat no s’adapten a la nova situació i es descobreixen en un estat amable, atent, eficient i democràtic; veuen com es construeix el corredor mediterrani, com desapareixen els peatges, com s’habiliten els accessos necessaris al port i a l’aeroport, com es dispara la inversió estrangera i s’inflen les exportacions, com es revifa el mercat interior i es creen llocs de treball, com millora l’atenció hospitalària, com es redueixen les ràtios a les escoles, com creixen els serveis socials… i murmuren: “Sort que els del no vam perdre!”. I pensen que, quan tornin al col·legi electoral, votaran que , que endavant, i que el cau no es toca.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s