Escriu el baró de Teive (un dels quasi-jo de Pessoa): “Vaig verificar que, sovint, el pessimisme és un fenomen de refús sexual”. Em temo que el baró té una penca de raó, i que una grossa part de les secrecions filosòfiques i literàries del pessimisme tenen l’origen en una, o més d’una, frustració sexual. El portuguès cita Leopardi, Vigny i Antero. Posar el dit a la plaga, se’n diu d’això.
I a més, fa diana. Si afrontem un envit amb inseguretat, el més probable és que fem els ous en terra; si tenim per cert que l’empresa anirà malament, el fracàs està servit. L’axioma val per a tot, també per al sexe. El pessimisme convoca el fiasco i a la inversa: el fiasco adoba el pessimisme. És el lluç que es rosega la cua, o, per ser més precisos, la pífia que l’arronsa i el terror d’espifiar-la de nou. Costa molt reflotar la nau de la confiança. I qui du les ombres mortes no té esma de res: la tristesa és anafrodisíaca. Vaja, que el pessimisme arruïna la vida sexual del més pintat. N’hi ha que d’això n’han fet literatura.
L’optimisme, en canvi, juga a favor de l’alegria eròtica. Dóna empenta i refiança, desinhibeix, encén les ganes. Sentir en positiu millora pler el rendiment sexual. Si ens fan cas guanyem autoestima, esclar, i de passada això ens guarda de la metafísica. En matèria d’entrecuix, la disposició de l’ànim és determinant. Per això l’optimista granat li mulla el nas de saliva, al jove pessimista.
Vostès no ho sé, però un servidor, si em poso a fer escandall a la biografia, comprovo que els períodes més pessimistes han estat també els més tristos eròticament. I a l’inrevés: les etapes de més optimisme són també les més satisfactòries (en qualitat i quantitat) tocant als plaers de Venus. Deu ser per això que molts catalans, d’un any ençà, sentim com l’alegria de l’ànima ens estimula la libido i converteix el llit en una festa.