El sexe i l’optimisme

ImageEscriu el baró de Teive (un dels quasi-jo de Pessoa): “Vaig verificar que, sovint, el pessimisme és un fenomen de refús sexual”. Em temo que el baró té una penca de raó, i que una grossa part de les secrecions filosòfiques i literàries del pessimisme tenen l’origen en una, o més d’una, frustració sexual. El portuguès cita Leopardi, Vigny i Antero. Posar el dit a la plaga, se’n diu d’això.

I a més, fa diana. Si afrontem un envit amb inseguretat, el més probable és que fem els ous en terra; si tenim per cert que l’empresa anirà malament, el fracàs està servit. L’axioma val per a tot, també per al sexe. El pessimisme convoca el fiasco i a la inversa: el fiasco adoba el pessimisme. És el lluç que es rosega la cua, o, per ser més precisos, la pífia que l’arronsa i el terror d’espifiar-la de nou. Costa molt reflotar la nau de la confiança. I qui du les ombres mortes no té esma de res: la tristesa és anafrodisíaca. Vaja, que el pessimisme arruïna la vida sexual del més pintat. N’hi ha que d’això n’han fet literatura.

L’optimisme, en canvi, juga a favor de l’alegria eròtica. Dóna empenta i refiança, desinhibeix, encén les ganes. Sentir en positiu millora pler el rendiment sexual. Si ens fan cas guanyem autoestima, esclar, i de passada això ens guarda de la metafísica. En matèria d’entrecuix, la disposició de l’ànim és determinant. Per això l’optimista granat li mulla el nas de saliva, al jove pessimista.

Vostès no ho sé, però un servidor, si em poso a fer escandall a la biografia, comprovo que els períodes més pessimistes han estat també els més tristos eròticament. I a l’inrevés: les etapes de més optimisme són també les més satisfactòries (en qualitat i quantitat) tocant als plaers de Venus. Deu ser per això que molts catalans, d’un any ençà, sentim com l’alegria de l’ànima ens estimula la libido i converteix el llit en una festa.

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en La vida, Pessoa, Sexe i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari