Francesc Pujols tenia raó

Això que els contaré és veritat, i ho reportaré tal com m’ha arribat. Va passar aquest estiu. Dues dones de Palafrugell –els direm Carme i Eulàlia–, jubilades i amb néts, decideixen passar uns dies de vacances a Nova York; no hi han estat mai i no saben un borrall d’anglès, però es faran costat i compten que se’n sortiran. Agafen l’avió a Barcelona, arriben a la ciutat dels gratacels i s’instal·len en un hotel de quatre estrelles.

Les de Palafrugell estan entusiasmades. Quines alçàries! La seva habitació mateix toca els núvols, així que van amunt i avall amb l’ascensor. El primer dia, havent descansat una mica i després de compondre’s els fesums, prenen portal, entren a l’ascensor i avall que fa baixada. Però, coi, allà dins es veuen envoltades per una clica de negres talment pallers, alts com perxes, que semblen armaris de mirall –van ben vestits, això sí– i les encanonen amb unes dents de neu, fent la mitja rialla.

Ells mouen els llavis i els diuen no sé què, l’Eulàlia i la Carme no ho entenen. Els homenassos fan un posat murri que espanta. Estan més regirades que un cuc; es caguen les calces. Les cames els tremolen com figures del misteri, els ulls fan per botir de les òrbites, i amb això que allarguen els braços i els donen les bosses: “Tinguin, agafin el que vulguin!”, fa la Carme, fora de si.

Un dels armaris es troba la bossa a les mans i se la mira, perplex, fent cara de “What is it?”. Un company seu es troba igual. Es miren ells amb ells i amollen una riallada, i una altra, i més: s’esbutzen de riure. L’ascensor arriba al vestíbul i les dones es troben les bosses de nou a les mans. L’escamot paorós s’acomiada de les dames: “Good bye, ladies”. Les catalanes grufen al dedins dels sacs: no hi falta res.

L’últim dia de vacances, en acabat, van per pagar a la recepció de l’hotel. L’Eulàlia treu una targeta de crèdit, però l’encarregat li mostra el palmell de la mà esquerra: “It’s all paid”, diu; i amb l’altra mà li dóna una nota que fa així: “Thanks for funny time you have given to me. Will Smith”. Francesc Pujols tenia raó: s’acosta el dia que els catalans, anant pel món, ho tindrem tot pagat.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Francesc Pujols i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Francesc Pujols tenia raó

  1. I si no és veritat, està ben trobat, sens dubte! 🙂

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Hola, Salvador, i gràcies. El fet és real, només he canviat els noms de les dames i el municipi de procedència; i els petits detalls, que fan la salsa del relat, me’ls he imaginat, esclar.

    Salut i bona ciència!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s