La democràcia és una manera de conviure

La democràcia és la sobirania del poble; és la gent que mana i no es deixa manar. Democràcia és que les institucions estan al servei de les persones i que la gent té la primera i l’última paraula. La primera, en forma de vot que fa parlaments i lleis; l’última, en forma de vot que canvia parlaments i tomba lleis. I entremig hi ha la participació, l’exercici responsable dels drets i els deures, la informació de qualitat i la llibertat d’expressió.

La democràcia és l’ecosistema on la llibertat (aquesta espècie sempre amenaçada) pot desplegar-se, remenar la cua i fer la cercavila. És viure sense por, perquè les coaccions minen la llibertat: que l’estat no tingui por de la gent i que la gent no tingui por de l’estat –el xoc d’ambdues pors enverina l’aire que respirem, malmena el pa de la felicitat i ens violenta.

La democràcia és el mecanisme més civilitzat que es coneix per gestionar les diferències de criteri. És que no hi ha gàbies, sinó camins, i que basta la voluntat per caminar-los. És igualtat d’oportunitats en l’accés a la cultura, al lleure i a la justícia. És deliberació, discrepància, controvèrsia i cerca d’acords. És respecte a la intel·ligència, exercici de la memòria i esperança compartida.

Democràcia és deixar en pau els pobles que volen decidir. És que les identitats flueixin i es construeixin en llibertat. És que molts vots pesen més que una llei, i que la gent mana més que els diners. És divisió i equilibri de poders. És que el perdedor d’avui pugui ser el guanyador de demà. És escoltar molt i parlar poc, que la veu de molts se senti bé, i que la veu de pocs se senti prou.

La democràcia és l’art de conviure, la humilitat de perdre i l’alegria de guanyar. És acollir la diferència i que hi càpiga tothom, és respectar la intel·ligència, és l’esforç permanent de raonar el bé comú. És el gresol de la dignitat i la gasolina de l’ideal republicà (Régis Debray ho diu així: “La democràcia és el que queda de la República quan s’apaguen els llums.”). Llàstima que tot això “ells” no ho entenen: per ells, la democràcia és una manera de conquistar el poder. Res pus.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Democràcia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La democràcia és una manera de conviure

  1. OLIVA ha dit:

    DEMOCRACIA ES.LA SEPARACIO CLARA I FERMA DELS PODERS CONSTITUITS…….

  2. jo.. ha dit:

    La divisió de poders es va inventar per evitar l’abús de poder. Això els catalans ho entenem molt bé per dues raons: en primer lloc, perquè la política catalana té una llarga tradició en aquest sentit; en segon lloc, perquè estem tips d’aguantar abusos de poder. L’estat català medieval ja coneixia, en certa manera, la divisió de poders: des de bon començament, la noblesa i l’església exerciren el pactisme amb el rei, i al segle XIII s’hi van afegir les classes emergents ciutadanes, sobretot a Barcelona. A les Corts hi estaven representats els tres “braços”, i com que el rei necessitava sovint el seu ajut econòmic, aquests posaven condicions.

    Això, a Castella, no passava. I més tard, a la Gran Castella dita Espanya, tampoc. Per això tenen un militant del PP presidint el Tribunal Constitucional. I per això hi ha un parlament (el Congrés) que pretén imposar els toros a un altre parlament (el català). Per a ells no hi ha poders separats per xarxes de seguretat: hi ha EL PODER (que són ells) i el pati on s’escarrassa i dorm el servei (que som nosaltres). Sort que això s’acaba.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s