Pessoa sempre

“No hi ha major tragèdia que una igual intensitat, en la mateixa ànima o en el mateix home, del sentiment intel·lectual i del sentiment moral. Perquè un home pugui ser distintivament i absolutament moral, ha de ser una mica estúpid. Perquè un home pugui ser absolutament intel·lectual, ha de ser una mica immoral. No sé quin joc o ironia de les coses ens condemna a la impossibilitat d’aquesta dualitat tan gran. Malauradament, jo la pateixo. Així, per tenir les dues virtuts, mai no vaig poder fer res de bo. No va ser l’excés d’una qualitat, sinó l’excés d’ambdues, el que em va matar per a la vida.”

Es coneix que un escriptor és un geni quan no pots deixar d’admirar-lo encara que discrepis d’ell. A mi em passa amb Pessoa. Per això els seus llibres no envelleixen, i cada nova traducció que em cau a les mans fa tot l’efecte de ser un llibre nou (com L’educació de l’estoic, traslladada al català per Toni Ibàñez i publicada, ja fa deu anys, per Quaderns Crema).

En el cas del fragment que he transcrit, el meu desacord està en l’obertura hiperbòlica. Sí que hi ha una tragèdia més gran que aquesta que invoca el poeta: que la igual intensitat dels dos sentiments sigui molt baixa. Allò normal, i equilibrat, és que la dotació d’un plat compensi l’escassesa de l’altre. Qui no té pesquis ha de tenir mesquis. Però si tot curteja, malament rai. Perquè molts bojos en un lloc estret fan un infern.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Pessoa i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s