Per entrar, vota tothom; per sortir, vota qui surt

ImageAvui he tornat a sentir la senyora De Cospedal, de Gandia estant, repetint l’argument estrella de l’espanyolisme contra la consulta catalana: que el futur de Catalunya l’han de votar tots els ciutadans espanyols, no només els catalans. És fàcil adonar-se que aquest axioma atropella el sentit comú, la democràcia i la pau internacional.

I és que, en tota organització que aplega pobles, països o estats, és quan ha d’ingressar un membre nou que vota tothom. Quan l’Estat espanyol va decidir entrar a la Unió Europea, la voluntat espanyola no bastava: calia que els socis comunitaris hi estiguessin d’acord. Quan Turquia va trucar a la porta de la Unió Europea, la voluntat dels turcs no va bastar, perquè els estats comunitaris no van donar el vist-i-plau. En canvi, si un estat membre de la UE vol abandonar la Unió, l’acord o el consentiment dels altres no cal: ho decideix tot sol.

I així, tot. Si el govern o el poble andorrà decidia incorporar-se al Regne d’Espanya, la voluntat dels andorrans no bastaria: caldria el plàcet dels espanyols (que s’hi haurien de pronunciar, bé directament, en referèndum, o indirectament, a través del Congrés i del Senat). I al revés, si Astúries fa un referèndum (perquè molts asturians volen marxar d’Espanya), hauran de votar els asturians i prou; altrament serien, clar i net, presoners d’Espanya.

El món civilitzat funciona així: per entrar, vota tothom; per sortir, vota qui surt. Si les sortides fossin tan problemàtiques com vol el PP, el món seria una immensa gàbia, la humanitat sencera estaria sarpa a la grenya i ens trauríem els ulls.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s