De la vergonya a la democràcia

Aquest és el camí que van fer Itàlia i Alemanya després de les dictadures i les matances respectives, i que Espanya no va fer. El primer pas per deixar enrere l’horror i conjurar-lo per sempre era assumir la vergonya d’haver-hi participat. La vergonya és un lleixiu que desinfecta i cura; gestionada amb honestedat i saviesa, és catàrtica, és una alquímia que metabolitza la violència en democràcia. Per enterrar Hitler calia sentir vergonya de Hitler. Per enterrar Mussolini calia empegueir-se’n. Per enterrar Franco calia vergonyar-se del franquisme.

Els alemanys i els italians ho van fer (aquells millor que aquests); els espanyols no. Per això Espanya és avui una andròmina xereca, un ens putrefacte, una cosa intolerant i intolerable, invivible. Si Espanya hagués fet l’exercici de memòria i de contrició que pertocava, si hagués apagat les brases de la dictadura per construir una cultura democràtica, avui el PP seria com la CDU de Merkel i no com la CEDA de Gil Robles. Catalunya seria un país respectat, i el català, una de les llengües de l’estat, en estricta igualtat jurídica amb el castellà. No hi hauria espoli fiscal, els catalans seríem feliçment espanyols i ni ens passaria pel cap de marxar. Això era possible.

I alguns hi creien. Vivint a Mallorca vaig conèixer un alcalde que havia tingut responsabilitats polítiques durant la dictadura. Se’n va avergonyir, i d’aquella vergonya va treure forces per renéixer i servir cabalment el seu poble. S’havia convertit en un demòcrata de cap a peus. No era del PP. És l’excepció. Deu patir molt.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Franquisme i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s