Verdaguer, el rostoll i l’Eneida

Image

Can Tona

Can Tona és una casa de pagès a prop de Vic. Verdaguer s’hi havia traslladat als disset anys, quan encara estudiava al seminari. A canvi d’allotjament i menjar, el poeta feia classes als infants de la família i col·laborava ara i adés en les tasques agrícoles. Doncs bé, estant allí, un estiu Jacint i els seus amics van fer una juguesca: qui travessés descalç un camp de rostoll, tindria premi (fa mal només de pensar-hi: aquelles tiges punxegudes, aquella estesa de pues endurides…).  Només ho va aconseguir el de Folgueroles. El premi van ser uns dinerons que van servir per comprar l’Eneida de Virgili. Verdaguer era un lector voraç dels clàssics grecollatins, que complementaven els cristians i li donaven una base cultural molt sòlida.

L’anècdota és més que una anècdota: val per a tots els escriptors del món haguts i per haver. Perquè la literatura demana una determinació forassenyada, una tossuderia de cabrum i una gran capacitat de suportar el dolor, fins a extrems de sacrifici. Quan un escriptor posa aquest arsenal al servei de la literatura i passa la prova del rostoll, vol dir que ja està preparat per generar bellesa perdurable i fer una obra sòlida. I llavors, potser, un dia caminarà sobre l’aigua.

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Jacint Verdaguer, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s