La llibertat de fer el que cal

Llegeixo Llop entre llops, de Hans Fallada, i topo amb això: “Wolfgang Pagel recorda una època en què pensava, orgullós: res no em lliga, puc fer el que vulgui, sóc lliure… I tant, Wolfgang ara comprèn que era lliure de comportar-se com un animal salvatge, i que allò que caracteritza un ésser humà és que no fa el que vol, sinó el que ha de fer.”

Pagel té raó: hi ha la llibertat de fer el que un vol i la llibertat de fer el que cal. Totes dues són importants (la primera també, perquè l’animal salvatge que viu dins nostre reclama la satisfació d’alguns desitjos); no ens hem pas d’avergonyir, si tenim os còccix i ullals de salvatgina. I és cert que a vegades la llibertat no és poder triar, sinó poder fer. Però cal saber què s’ha de fer. Sense enteniment, malament rai. Sense cultura, sense consciència, sense la mica de saviesa compartida que cal per conduir-nos, no hi ha llibertat veritable, sinó el campi qui pugui i qui no pugui que es faci un nus a la cua, això que coneixem massa bé. Els catalans, ¿sabem el que hem de fer? En allò que és més essencial i urgent, sembla que sí. En altres qüestions (com la del decreixement: treballar menys, produir menys, consumir menys, cobrar menys) l’aigua encara és tèrbola.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llibertat i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s