Espanya caníbal

Estigues bona, Espanya, i vés amb Déu. Això és una carta de comiat. Crec que fer-la és de bon to, no m’agrada anar-me’n a la francesa. Ja sé que no ho entens –tu no has entès mai res (ets com l’àncora, que no sap nedar i sempre està dins l’aigua). I mira que és fàcil: me’n vaig perquè tinc el bot ple. Em faig creus de la paciència que he tingut. Tu, que ets obtusa com tu sola, has interpretat la meva paciència com el senyal de la teva victòria, i del llorer n’has fet un dret adquirit. Anaves calçada per a aigua.

M’he atipat, Espanya, de la teva prepotència infinita i de la mala llet oceànica que gastes. Viure amb tu és impossible, però ets tan banasta que no te n’adones. Has delimitat un territori on senyorejar i has volgut menjar-t’ho tot: llengües, cultures, cabals, històries, literatures, dignitats. T’has proposat canibalitzar-ho tot. Has hostilitzat tot allò que t’era estrany. No has pensat en cap moment que les tribus que viuen al teu voltant són mestresses del seu món, que necessiten respecte, i que si vols res d’elles ho has de demanar.

No. T’has estimat més envair-les, botzegar-les, fer l’abat de tot i menjar-te-les amb patates. El que podies digerir, t’ho has fet teu, i el que no, ho has cagat. Lluny d’acceptar el dret dels altres a ser, lluny de veure’ls com a persones lliures, els has tractat com un fang que modeles al teu gust. No has buscat el pacte, sinó l’obediència. T’has negat a escoltar. No has volgut entendre. En comptes d’estimació, has vessat odi. Ai de qui no feia la farina blana!

En comptes de fer lloc als altres, els has esclafat sota un setial de plom. I has dreçat tot el poder del teu Estat contra els supervivents, contra les tribus que no s’hi avenien. Contra nosaltres. Però n’hem sortit més o menys vius, Espanya, i sabem el que ens has fet. I tu, da-li, fot-li que és de Reus (i de Mollerussa, i de Banyoles, i de Tiana…).

Espanya, ja n’hi ha prou d’aquest color. Volem llevar-nos i saber que tot allò que fem o desfem és responsabilitat nostra, que depenem de nosaltres mateixos. Volem pasturar i no ser pastura de ningú. No volem morir de la teva naciofàgia. És per això que marxem, Espanya. L’altivesa t’ha perdut. Adéu. Si vols res, truca. Si no hi som, deixa un missatge en el contestador.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Independència, Ocupació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Espanya caníbal

  1. Anònim ha dit:

    Massa aviat per dir adéu, Calsapeu! (Prou que m’agradaria que fos ara) N’hem de veure de molts colors, encara! Potser una Catalunya intervinguda per l’Estat espanyol? Potser una intervenció policial i militar? Ui, no ho sé. No vull ser desfetista, però crec que serà difícil de sortir-ne. I amb Europa no hi comptis pas. Això no vol dir que no hàgim de perseverar.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Anònim, no estic d’acord que sigui massa aviat per dir adéu. A mi em sembla que és hora, i que, de fet, la majoria dels catalans (almenys al Principat) ja estem dient adéu a Espanya, cadascú a la seva manera. Això no vol dir que la separació sigui fàcil: no ho serà. I amb Europa no hi compto. Tampoc vol dir que la cerimònia de comiat no estigui amenitzada amb això que dius: una intervenció econòmica, un segrestament polític i una intervenció militar. És probable que haguem d’entomar-ho tot. I llavors haurem de resistir, que voldrà dir desobeir pacíficament, fins al punt que l’ocupació sigui insostenible i Europa (llavors sí) forci Espanya a negociar. Salutacions.

  3. Jaume Viladric ha dit:

    Doncs jo sí que crec que és l’hora. És l’hora del Joan per això ha redactat la carta. Com que la meva hora coincideix amb la d’ell m’hi afegeixo. És una hora simbòlica, emocional, de canvi de xip, de referents, de despreniment mental encara que calgui arreglar papers i entomar envestides futures. Fins i tot penso que hi haurà catalans que un cop independents encara no hauran redactat la carta de comiat emocional i no ho faran fins passat força temps sent independents. Cadascú té el seu tempo. I ara, en conjunt i entès de forma flexible, és l’hora de Catalunya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s