La llengua és una forma d’intel·ligència

“Sovint són les paraules mateixes les que il·luminen el pensament, i no al revés”, fa dir Sánchez Piñol a Martí Zubiría, l’heroi de la seva última novel·la. És vera. Pensem tan malament que el pensament no troba les paraules. En canvi les paraules –no sé com s’ho fan– s’encoblen i a vegades fan visible una veritat. Això passa perquè la llengua és una forma d’intel·ligència.

La llengua és més coses, esclar: és un dipòsit de cultura, un catalitzador d’emocions, un connector social. La llengua som nosaltres. La precisió i la riquesa de la llengua no és sinó la precisió i la riquesa de l’ànima. Però el que m’impressiona és aquesta capacitat que la llengua té de precedir el pensament. És com la càbala: un aplega lletres de manera arbitrària i de cop i resposta troba una veritat. Són les paraules mateixes que es busquen en cerca d’un sentit, com si volguessin desentranyar un misteri.

¿I nosaltres? Nosaltres poca cosa. Si tenim sentit de la llengua, deixem que ella respiri per la ferida. Participem de la intel·ligència col·legiada que hi ha en la llengua quan amollem una dita o un refrany, juguem, fem troballes casuals i ens ajudem amb els llibres. A voltes hi ha algú que reïx d’encendre una llum tènue i aficadissa en el colgó de les paraules. És el cabalista. El mèdium. El poeta.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Albert Sánchez Piñol, Llengua i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a La llengua és una forma d’intel·ligència

  1. Miquel ha dit:

    En el nostre cas, al menys en el meu, la llengua és, més enllà de mi mateix, el país. Ara voldria afegir en paraules les imatges imperfectes que dibuixa el meu pensament per expressar-ho, però sé que no me’n sortiria: ho pots veure en les mateixes paraules que deixo escrites aquí.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Miquel, traduir un pensament en paraules costa molt. Els millors escriptors moltes vegades no se’n surten: s’hi esforcen i bo i així no aconsegueixen dir el que volien dir (però això el lector no ho sap, i per tant la impotència de l’escriptor passa desapercebuda).

    Quant a la llengua. Molt sovint, la llengua fa part de la identitat personal i de la nacional. No passa així a tot el món, però a Europa és el més habitual, i a la península ibèrica és un fet molt clar. Per això la llengua és un material tan sensible. Per a un castellà de Burgos, la seva llengua és sagrada; per a un portuguès de Porto, també; i per a un català de Valls, igual. Tots ho vivim igual. I aquí una paradoxa: si tots som iguals respecte a les nostres llengües, ¿com és que no ens entenen?

    No ens entenem perquè en el camp castellà hi ha un factor de distorsió molt bèstia: el nacionalisme lingüístic espanyol (una ideologia imperialista, invasiva, incívica i destructiva que ho espatlla tot). Aquest nacionalisme no accepta que siguem iguals, no empatitza amb el fet que, per al català de Valls, la seva llengua també és sagrada. Aquesta ideologia postula que hi ha una llengua que està per damunt de les altres (la seva, esclar), perquè és més fàcil i s’entén millor, i els altres han d’arraconar les seves llengües, que no s’entenen perquè no són “de comunicació” i més val no aprendre-les perquè convé que facin nosa. Segons aquesta concepció, els castellans tenen tots els drets lingüístics a casa seva i a casa nostra, i gallecs, bascos i catalans no en tenim cap a casa seva i a més tenim els drets minvats a casa nostra. I això ho tenen tan coll avall que ho posen, negre sobre blanc, en una Constitució. I en Miquel Roca i quatre catalans més, que m’estimo més no qualificar, van i ho signen.

    En fi. Sort que això s’acaba.

  3. Bon dia!
    Potser t’abelliria ser una de les baules d’aquesta cadena independentista també de blogs que s’està organitzant ací, si es que no t’hi has apuntat encara:
    cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com
    Salut i camí!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s