Quan no hi ha opcions

De vegades, en la biografia d’una persona i en l’esdevenir d’un poble no hi ha opcions. Això és una cosa que costa admetre. Necessitem fer-nos la il·lusió que triem un camí entre un ventall d’opcions, perquè així ens sentim íntimament lliures. I ens tanquem a la veritat que fem l’única cosa que podem fer, que no som lliures d’elegir, perquè l’alternativa no és una opció. (I al mateix temps ens plau secretament no haver de triar, perquè així ens estalviem l’angoixa d’exposar-nos a una decisió equivocada. La famosa por de la llibertat.)

Tanqueu una persona en una cambra sense finestres on hi ha una sola porta que no està pas tancada, només ajustada. L’estança està clapada de foradets pels quals s’expel·lirà un gas que enverinarà l’aire i matarà el presoner. L’home (o dona) ¿té opcions? Pot obrir la porta i sortir de la trampa mortal, salvar-se. Pot restar immòbil, resignar-se i morir. Això últim, ¿és una opció? Esclar que no. No hi ha opció perquè l’home només pot fer una cosa si vol salvar la pell.

Al captiu li han posat dues trampes. La primera, fer-li creure que la porta està tancada. La segona, presentar com a opció una possibilitat que no ho és. Així estem els catalans: diu que hem de triar entre la llibertat o l’assimilació, la mort nacional. Però no és cert: si som catalans (si ens sentim, ens pensem i ens volem catalans) no hi ha tria possible; si volem ser, només podem ser lliures.

I els espanyols, igual. Davant un poble que decideix dependre d’ell mateix, ells tampoc tenen opcions; al seu cantó, l’única actitud possible és el respecte; altra cosa no és admissible. Coda: hi ha la llibertat de triar i la maduresa d’assumir que no triem. Són dues formes de la dignitat que travessen la vida de les persones i dels pobles.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llibertat i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s