Victus, el millor Sánchez Piñol

Vaig llegir La pell freda i vaig passar una bona estona, però vaig pensar pse. Vaig llegir Pandora al Congo i no em va agradar –en acabada la novel·la tenia la sensació que m’havien albardat. I ara, doncs allò que passa, que un no té pas la intenció de llegir Victus i pensa que si li vaga ja el comprarà per dos euros en una parada de revenda de llibres. Però me’l regalen. I tinc una mica de temps. I aquell cuquet, que burxa… i jo que mossego i zas!, m’hi quedo. Perquè la novel·la és extraordinària: és potent, mordaç, reveladora, documentadíssima, intel·ligent, lluminosa. Una obra d’art. Ho dic així, i vaig per la pàgina 125. Me’n falten quatre-centes seixanta-sis. Vegeu aquest fragment:

“Tots els reis, per definició, són uns tarats o acaben sent-ho. L’únic debat és saber si per als seus súbdits és millor que els governi un deficient mental o un fill de puta. De jove jo era partidari dels deficients, perquè almenys es conformen a menjar faisà i deixen la gent en pau. El Tarat [Carles II], per exemple, va ser molt lamentat a Castella però molt popular a Catalunya. ¿Per què? Doncs perquè no va fer absolutament res. La seva atròfia cerebral era un reflex de Castella i del seu imperi coagulat. Als catalans ja els anava bé. Com menys governi un rei i més lluny sigui, molt millor.” (p. 124)

Ell no ho sap, però en Sánchez Piñol i jo tornem a ser amics.