Victus, el millor Sánchez Piñol

Vaig llegir La pell freda i vaig passar una bona estona, però vaig pensar pse. Vaig llegir Pandora al Congo i no em va agradar –en acabada la novel·la tenia la sensació que m’havien albardat. I ara, doncs allò que passa, que un no té pas la intenció de llegir Victus i pensa que si li vaga ja el comprarà per dos euros en una parada de revenda de llibres. Però me’l regalen. I tinc una mica de temps. I aquell cuquet, que burxa… i jo que mossego i zas!, m’hi quedo. Perquè la novel·la és extraordinària: és potent, mordaç, reveladora, documentadíssima, intel·ligent, lluminosa. Una obra d’art. Ho dic així, i vaig per la pàgina 125. Me’n falten quatre-centes seixanta-sis. Vegeu aquest fragment:

“Tots els reis, per definició, són uns tarats o acaben sent-ho. L’únic debat és saber si per als seus súbdits és millor que els governi un deficient mental o un fill de puta. De jove jo era partidari dels deficients, perquè almenys es conformen a menjar faisà i deixen la gent en pau. El Tarat [Carles II], per exemple, va ser molt lamentat a Castella però molt popular a Catalunya. ¿Per què? Doncs perquè no va fer absolutament res. La seva atròfia cerebral era un reflex de Castella i del seu imperi coagulat. Als catalans ja els anava bé. Com menys governi un rei i més lluny sigui, molt millor.” (p. 124)

Ell no ho sap, però en Sánchez Piñol i jo tornem a ser amics.

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Albert Sánchez Piñol. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Victus, el millor Sánchez Piñol

  1. Miquel ha dit:

    Uf! La meua preferida continua sent Pandora…

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Bé, sobre gustos no hi ha disputes. Victus m’està agradant molt perquè, a més del narrador habilíssim que és en Piñol, hi ha informació històrica d’alta qualitat.

  3. Escocell ha dit:

    Bona nit. Veig que, si fa no fa, estem llegin el mateix i per la mateixa raó. No he llegit Piñol abans. Tinc una sensació rara: la història entra lleugera. La trobo, en general, de bon llegir, però em sobren certs bocins. No voldria semblar ara la senyoreta Pepis, però hi ha mots, o grups de mots “grollers” que els trobo forçats en el context. Més que encabits amb calçador, els hi trobo fora de lloc. Sobretot quan parla amb la “secretària”. Bé, es molt personal i ja veurem com acaba: també sóc entre les pàgines 100 i 200.

    • Joan Calsapeu ha dit:

      Escocell, la senyoreta Pepis no ho sembles pas. Però perepunyetes i primcernut potser una mica sí… És que sembla que busquis ossos en el lleu. (Ei, de bon rotllo.)

Deixa un comentari