Fouché i Duran

ImageJoseph Fouché (1759-1820) i Josep Antoni Duran i Lleida (1952) no s’assemblen gens. El primer era escardalenc i cucafites, galta-xuclat, ullerós, de pell esblanqueïda, neulit, eixeremicat, escanyat de llet; semblava un pardal mort a canyades, l’ombra d’un home; era lleig com en Salometa de Reus, que va morir de lletgesa. Duran, en canvi, té bona planta, és alt i cepat, està encarnat generosament, és esquenut i llustrós, té un cullerot dins el cos, no hi ha prou estopa per tapar-li el cul; és com un armari de mirall que l’hagin tret a passejar.

Emperò, llegint la magnífica biografia que Stefan Zweig va fer del francès, no puc evitar que les imatges de l’un i de l’altre se’m fonguin a la pensa. Tots dos senten la passió del poder, tenen una ambició desaforada, entenen la política com l’art de servir-se a ells mateixos, maulegen ferm, intriguen, tenen set clovelles, són insidiosos, camaleònics i tan hàbils com deslleials, criden vi i venen vinagre, són perillosos perquè acumulen informació ingent sobre tothom. Vet aquí un fragment on ambdues figures es confonen:

“I igualment a desgrat, Napoleó torna a prendre Fouché al seu servei. Coneix aquest manifasser des de fa deu anys i sap que no serveix ningú, que només obeeix la seva passió pel joc [polític]. Sap que aquest home el deixarà caure com el cadàver d’un gat mort, que l’abandonarà en el moment més perillós, de la mateixa manera que ha abandonat i traït els girondins, els terroristes, Robespierre i els termidoristes, el seu salvador Barras, el Directori, la República i el Consolat. Però el necessita, o es pensa que el necessita…”.

És clar que les diferències entre els dos personatges són notables. El primer Fouché és comunista i després jacobí, girondí, monàrquic i servidor de Napoleó; sobreviu a la Revolució, a la República, a la Monarquia i a l’Imperi; exerceix de carnisser i de benefactor, és ambaixador i ministre, silenciosament remena les cireres i la fruita que convingui. En canvi, el regne de Duran és la Transició i la vèrbola, és Catalunya sota Espanya i Espanya contra Catalunya. Tot ell és Anciene Régime. No ha aconseguit fer de ministre i sap que ha perdut tots els trens. O no. Potser encara és a temps de fer el darrer servei, potser sí que el faran ministre (d’Espanya, esclar). Quan semblava acabat, Fouché reapareixia i reviscolava…

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Joseph Fouché, Stefan Zweig, Vides exemplars i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s