El boig demana, el savi dóna

No recordo d’on l’he tret, aquest refrany. José Gargallo Gregori el recull, en El Refranyer, en la forma arcaica: “Lo boig demana, lo savi dóna”. El trobo suggerent i profund. Perquè la vida humana no té sentit si no ens preparem per donar, primer, i ens esforcem a donar, després. Hem nascut per donar; el rebre és la infantesa i la senectut del donar. Quan som nens, rebem perquè algú està complint el deure de donar; quan som vells, rebem perquè hem donat.

Entremig, demanar és una forma de negligència. Esperar rebre més del que es dóna és mesquinesa. Tirar de veta sense treballar ni estudiar és feridor. Pretendre viure de la caritat de l’Estat és un abús. La prestació d’atur i subsidis similars hi són per atendre necessitats transitòries, urgències excepcionals; no per repenjar-s’hi. No sembla gaire d’esquerres, això que he escrit. No ho deu ser, què hi farem.

Quan una persona no és capaç de donar res, o no vol fer-ho, degrada el seu entorn. Donar és necessari, és imprescindible; altrament, el món es converteix en un infern. Qui té un tros de terra ha de donar blat, o raïm. Qui és traçut ha d’adobar atuells. Qui té vímet, o boga, ha de fer cistells. Qui sap narrar ha de donar proses. Qui sap fer versos ha de donar poesia. Qui sap transmetre ha d’ensenyar.

La primera i última obligació d’un ésser humà és no esdevenir un paràsit per als altres. Hem de sortir del món i deixar darrere nostre un rastre que el millori (els fills no compten, que no són benefici, sinó beneficiaris o víctimes potencials). Si no, ¿què punyema hi fem aquí? ¿Ombra?

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Saviesa i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s