Sobreviure a primer d’ESO

Feia anys que no baixava a primer d’ESO (a fer-hi classes, vull dir). Aquest curs ho he volgut provar, vejam el pa que s’hi dóna. I manoi quin pa. Els adolescents són com són, i els preadolescents encara més. Es veu que hi ha un moment, en el creixement d’un humà, en què tot ell es desestructura i viu una gran crisi; llavors tot es torça i es retorça i no hi ha per on agafar-lo; i es veu que aquest fenomen es dóna a la baldor quan l’humà té dotze anys i cursa primer d’ESO.

L’osmosi fa que alguns d’aquests grups siguin suportables, i d’altres no. Si com a professor te’n toca un d’aquests, calça’t. A mi me n’ha tocat un i l’altre dia se’m va omplir el bot. La personalitat d’un servidor es va descompondre i el sistema nerviós se’m va col·lapsar. Vaig sortir de l’aula tremolant, convertit en un goril·la histèric, fora de mi. No vaig poder afrontar la classe següent: vaig sortir a passejar, aviam si els nervis es pacificaven i recuperava la presència d’esperit.

L’escenari dels fets és inefable. Davant meu es desplega una massa humana turbulenta que garla, riu, s’aixeca, s’empenteja, finestreja i crida. Demano silenci desenes de vegades, de totes les maneres possibles (Muixoni!; no vull sentir xerric ni merlic!; feu com l’avi Julià: escoltar, veure i callar; posa’t un punt a la boca; muts i a la gàbia!; fes-te un nus a la llengua; fica’t un glop d’aigua a la boca; mut i callosa, que ve la rabosa; prou d’envernissar genives!fica’t la llengua a la butxaca, o a la boca; xerramècum mutis mutis, etc.). Tot debades.

A pesar de tot, intento corregir uns exercicis que havia posat de deures. Un alumne que no els feia mai avui els ha fet –en el llibre, però (s’han de fer a la llibreta). Ell va dient les solucions. No el sento. Torno a demanar silenci. No calla ningú, i no puc fer fora de l’aula vint-i-tants alumnes. Paro l’orella, però el barrabum decibèlic impedeix tota comunicació civilitzada. I llavors perdo els estreps i m’enfonso. M’assec a la cadira, dono els exercicis per corregits i em nego a respondre cap pregunta. L’endemà no l’altre hi ha l’últim examen del curs. Torturar el professor dos dies abans del darrer control no sembla una estratègia gaire intel·ligent. Els és igual. Els dotze anys ja ho fan, això.

Acabo el dia amb el propòsit ferm de no baixar mai més, voluntàriament, a primer d’ESO. I amb la salut aparentment –només aparentment– reflotada.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Educació i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s