Borges i Videla

ImageLa mort, a la presó, de Jorge Rafael Videla, dictador i carnisser a l’Argentina, m’ha fet venir al cap la conversa que mantingueren Xavier Rubert de Ventós i Jorge Luis Borges, allà l’any 1982. Diàleg que el català recreà a Dimonis íntims (Edicions 62, 2012). Hi ha un moment que el col·lotge fa un retomb sobre els desapareguts de la dictadura. Val la pena reproduir-lo:

Rubert de Ventós: ¿Un engaño que le llevó a negar la existencia de treinta mil desaparecidos?

Borges: La verdad: yo no leía los periódicos y conocía poca gente, aunque sí, sí había oído hablar de «desapariciones». Pero mis amigos… pero mis amigos me habían asegurado, sinceramente creo, que se trataba de turistas que cambiaban de sitio, pero que no había realmente «desapariciones». Yo les creí hasta que las madres y abuelas de la Plaza de Mayo vinieron a casa. Entre ellas se encontraba la prima de los propietarios de uno de los periódicos más importantes de Argentina. En seguida comprendí que esta mujer no era una actriz. Y ella me dijo que su hija estaba desaparecida hacía seis meses.

Davant la qual resposta, Rubert de Ventós pensa, però no diu: “¿quina mena «d’amics» havien de ser aquests que li negaven l’existència de desapareguts i per què tan sols ho va creure quan li ho va dir a «la cosina del propietari d’un dels diaris més importants de l’Argentina»?”

Videla va tiranitzar l’Argentina entre 1976 i 1982, i es veu que les atrocitats que va intimar no van ser de l’interès de Borges. L’escriptor no va voler saber-ne res fins que va ser impossible ignorar-ho. De què s’infereix el següent: 1) la cultura pot ser, perfectament, una tapadora de la iniquitat; 2) les opinions polítiques dels escriptors no tenen cap interès, i 3) les dictadures se sostenen perquè obtenen la complicitat de moltes persones que excel·leixen per la seva cultura, i que conviden la gent a mirar cap a un altre costat.

Unes lliçons que ja les sabem, en aquests topants; però veure-les confirmades a l’altra banda de l’oceà no deixa de fer impressió.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Dictadures i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Borges i Videla

  1. Pere ha dit:

    Excel·lents deduccions. Totalment d’acord. Borges, Vargas Llosas, Celine….?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s