Invitació a la independència

José Ignacio Wert és bo: estima els catalans (el nostre país, la nostra llengua, la nostra educació, el nostre autogovern). Per això no hem de témer res; al contrari, hem de confiar-hi. Quan siguem lliures i fem els annals de la nostra emancipació, el ministre espanyol d’Educació serà objecte d’una acció de gràcies especialment efusiva.

Perquè la llei que abandera el ministre té la virtut de cohesionar la immensa majoria dels catalans en defensa de la dignitat i la llibertat del país. Wert fa treure estelades en barris i balcons que no ho hauries dit mai. És un heroi. La fal·lera del ministre a ferir, humiliar i destruir ens uneix i ens reforça; fins i tot el PSC parla de “cop d’estat” contra Catalunya –vejats miracle. El retorn de la vella formacion del espíritu nacional no fa pas tornar aquell “espíritu”, sinó que provoca l’efecte exactament contrari.

Wert ens convida a incorporar una nova desobediència, una més en la teringa d’insubmissions que anticipa la independència. El nosaltres no som d’eixe món ha deixat de ser una disposició de l’ànim per a ser una cosa proactiva, un ja us ho fareu, que nosaltres tirem pel tros. Wert aplana el camí de la declaració parlamentària d’independència abans d’arribar a la consulta.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s