El nom de les coses

Les coses solen tenir més d’un nom. No hi ha res més normal ni més humà que això. La diversitat terminològica reflecteix la diversitat de les percepcions, dels pensaments i dels interessos; la llibertat de dir les coses d’una faisó o d’una altra no és sinó la llibertat de pensar així o aixà. També hi ha la diversitat que resulta dels eufemismes, i això és més vell que anar a peu. Un temps es pensava que dient dimoni, el maligne se sentiria convocat i faria acte de presència enmig d’una fumassa de sofre; per això la gent es va posar a dir diantre.

Com que la majoria de països fa molt temps que hi són i la història ha fet algunes voltes, les maneres de dir-los són diverses. Verbigràcia, en diuen França o República Francesa; Espanya, Regne d’Espanya o Estat espanyol; Holanda, Països Baixos o Regne dels Països Baixos; Alemanya o República Federal d’Alemanya; Austràlia, Commonwealth d’Austràlia o Mancomunitat d’Austràlia; Itàlia o República Italiana; Rússia o Federació Russa; Mèxic o Estats Units Mexicans; Catalunya o Comunitat Autònoma de Catalunya; Illes Balears o illes Balears i Pitiüses. Passa que una cosa és el nom oficial i una altra el real, el que dóna fe de l’existència d’un poble, d’un país, que es vol viu. I pel que fa a les llengües, ja se sap que les denominacions populars proliferen com bolets, sobretot en el cas de les llengües minoritzades.

La cosa és tan usual i estesa que qui en fa qüestió (fent-se l’ofès per amagar la voluntat d’ofendre) queda retratat. Com el PP valencià, que treu flamarades contra la unitat de la llengua catalana i contra el nom de País Valencià. Potser creuen que estigmatitzant el nom de les coses, i prohibint als altres que parlin (ço és, que pensin) diferent, tot allò que no els agrada es fondrà i concitaran les adhesions de sempre. Però van en revolt. El País Valencià ha canviat i quan toquin a urnes és fàcil que quedin mocats.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en País Valencià i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s