L’autoritat som nosaltres

En democràcia hi ha una sola autoritat: el poble (que a efectes pràctics vol dir la gent d’una nació amb dret a vot). El poble és l’autoritat, i per raó d’operativitat la delega en uns grups més reduïts que l’exerceixen en nom seu, que són la policia, els inspectors d’hisenda, els tribunals de justícia, el parlament, el govern, i potser me’n deixo algun. (“Nosaltres sabíem d’un únic senyor”, fa el vers d’Espriu.) Aquests organismes –insistim-hi– no són l’autoritat, sinó que la tenen per delegació.

I el poble, que per decisió democràtica i sobirana ha conferit autoritat a un o a més d’un d’aquests organismes, de la mateixa manera els la pot retirar i exercir l’autoritat directament, o sia votant. Això és el que li va passar al Tribunal Constitucional espanyol: en dictar sentència contra l’Estatut del 2005 (contra el que en quedava) va perdre l’autoritat que tenia. Les manifestacions de juliol del 2010 i de setembre del 2012, les passades eleccions al Parlament de Catalunya i les declaracions de sobirania i sobre el dret a decidir, segellaven el retorn de l’autoritat efectiva al poble català. La nostra legitimitat democràtica està en via d’esdevenir legalitat.

És per això que la suspensió de la declaració de sobirania, perpetrada pels vells coneguts del TC, és intempestiva, absurda i grotesca (a més d’irrellevant). I és que el Tribunal Constitucional ja no té autoritat sobre nosaltres; es pensen ser qui sap què i no fan sinó assotar l’aire, cacen mosques. Els hem retirat l’obediència perquè hem decidit ser lliures i viure en democràcia. L’home alçat s’ha “salvat en poble, ja l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor”, conclou el poema d’Espriu.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Autodeterminació, Democràcia i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a L’autoritat som nosaltres

  1. Biel Coramet ha dit:

    t’has deixat l’autoritat del professorat. Per aquí ens volen imposar una llei sobre l’autoritat del professorat (i la seva vigilància a què serem sotmesos)

    • Joan Calsapeu ha dit:

      Cert, s’hi pot afegir l’autoritat de mestres i professors (a secundària, de cada pic més mestres i menys professors). Nosaltres també exercim una autoritat delegada (la que deleguen pares i mares), que ens pot ser retirada (com és lògic) en qualsevol moment; amb l’emperò que l’autoritat que exercim és molt limitada i que tot quisqui es veu amb cor d’encamellar-se’ns damunt i dir-nos el que hem de fer. És una mena d’esquizofrènia inestable i dinàmica. Salutacions!

  2. Escocell ha dit:

    Per a ells (TC) no existeix el poble català. Ja ho vaig escriure no fa massa: sóm ciudadanos españoles con adscripción administrativa en Cataluña, i punt. Cada cop queda menys per a que inhabilitin el president. A partir d’aquest moment veuren qui està disposat a mullar-se el cul, tant d’entre els càrrecs electes: diputats, batlles, regidors, etc com de la resta de gent i organitzacions: partits, sindicats, patronals, col·legis professionals, etc… Fa temps que espero aquest moment. Poden tancar un president, potser 135 diputats, massa difícil fer-ho amb els representants municipals, però serà impossible tancar tot el poble. Ens hi veiem. Suposo!

  3. Joan Calsapeu ha dit:

    El Tribunal Constitucional no té remei. Però els espanyols, si volen, sí -vull dir que els espanyols sí que poden trobar la tranquil·litat i entendre (i aprendre) alguna cosa. És amb aquesta finalitat que els proposo l’exercici que segueix. (Es tracta d’una pràctica purament mental, no cansa.) Imaginin-se, amics espanyols, que, davant les ingerències dels mercats financers, i atesa l’erosió de la democràcia que comporten els dictats de la troica comunitària… el Congrés dels Diputats fa una solemne Declaració de Sobirania del poble espanyol. ¿Oi que no és cap disbarat, això? Molt bé. Doncs ara imaginin-se que un Tribunal Constitucional europeu suspèn la dita Declaració perquè considera que, en un fum de matèries sensibles, la sobirania resideix en el conjunt dels ciutadans europeus. ¿Què els semblaria? ¿Com s’ho agafarien?

    Vejam si així ens comencem a entendre. I si no hi ha manera, si no hi ha agafall ni agafador, doncs mira, avall que fa baixada. Vostès per la baixada d’allí, i nosaltres per la d’aquí. I tan amics.

  4. Retroenllaç: No demanem la independència: la manem | UCRONIES

  5. Retroenllaç: Sud-àfrica, Hong Kong, Catalunya… | UCRONIES

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s