Teoria del suïcidi retroactiu

Mossènyer,

Tinc confiança plena que excusareu la meva gosadia. Em dic Raül Maians, o sé si em teniu present; suposo que no, perquè només faig cap a la casa del Senyor de tard en tard; comparec quan em vaga, sobretot en les festes de guardar. De què no em sembla que m’hagi de disculpar, perquè fa anys i afanys que autogestiono les coses supranaturals (a banda que a missa no faig un bon paper, perquè m’encanto, els badalls m’omplen la boca i aviat peso figues).

Però ara tinc necessitat del vostre consell. Mireu, això del més enllà sempre m’ha fet molt de respecte, però ara que hi estic més a prop el neguit s’ha apoderat del meu ànim. Estic acollonit, ja em perdonareu l’expressió. Em fa por que l’eternitat se’m faci massa llarga, que les estances no estiguin ben moblades i que la migrança sense objecte m’arrossini l’humor. A més, la transcendència em va baldera; jo mai no he calçat gaires punts i he fet una vida petita, d’anar passant i adorant.

La feina, anar fent, quan n’hi havia; la dona anar tirant, fins que va prendre portal sense dir «bèstia, què fas aquí»; els fills, per als qual sóc un maniquí amb butxaques i des que són buides no els veig ni en forat ni en finestra; la tele, que és un consol inacabable i sort n’hi ha. També hi ha la Vània, que no em renya i és amable i m’arregla el preu però no em fia. (Bé, deixem-la estar, la Vània, que no m’estic pas confessant i no compto anar enlloc a fer penitència.)

El que us vull dir és que els meus hàbits no casen amb cap expectativa de transcendència, en la qual em sentiria –ho sé cert– estranger. Jo sóc com el burro Vitòria, que va viure sense pena ni glòria, no tinc gaires opinions formades i aviat acabo el bel quan estic amb altra gent. ¿Què ens diríem, tanta estona? I no ens estarem pas boca closa. El silenci és cruel quan dura massa, és com un àngel que et despulla i l’operació de desvestir no acaba mai i no el pots arruixar. No pot ser, això.

A més, hi ha el perill de tornar-hi. Ja ho sé, que vós no hi creieu. Però a mi em vénen tots els mals quan penso que, havent fet nyec, naixeré de nou, faré un replay i apa, ¿no volies brou?, dues tasses. És el que temien els negres d’un temps, que si per ignomínia es daven mort, rebrotaven esclaus de bell nou però llavors era per sempre, una cosa eviterna, amb els grillons com uns ossos per defora.

¿No podríem arribar a un acord? Una entesa raonable, profitosa per a ambdues parts. Jo me’n vaig –una escopetada a la boca, per exemple– i avall que fa baixada. No pas per amunt. Si anar endavant no va bé, feu-me recular. Ja que la metafísica pòstuma no em prova, porteu-me a l’altra punta de l’abís, a la intranscendència del no-ser-encara-ni-mai. Al no haver nascut. Que l’extinció voluntària d’un servidor tingui efectes retroactius. No essent, i no podent ser, no em consumiré d’impaciència ni gorrejaré tabac a ningú.

¿Teniu a mà un sagrament o altre que faci el fet? Un que tal vegada es pugui reciclar o habilitar. Va, feu un esforç. Si Déu és totpoderós i la seva misericòrdia és infinita, bé ha de poder posar la marxa enrere…

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s