Hem tastat el mànec

ImageEl Sangiovese, a Mataró, és un restaurant d’upa. No hi havíem anat mai i ahir ens vam estrenar. És car, però s’hi menja molt bé i s’hi fan descobertes, com el mànec. Era a la carta de postres: “Escuma de plàtan, ganache de xocolata cruixent i mànec”. Davant la qual oferta vam fer cara de plàtan, certament. La cosa presentava tres dubtes: 1) ¿el mànec és a dins del plat o va per fora, com en els tupins?, 2) ¿és comestible o només decoratiu?, i 3) ¿ens ho serviran així que ho demanem o ens diran que ara li fan el mànec?

La manera millor de sortir de dubtes era demanar la presumpta exquisidesa, aviam si hi ha per on agafar-la. I era mango, tu. Dolç i blanet, presentat en dauets de color carbassa esbarriats sobre un tossal de banana (dins el qual s’amaga una bola de xocolata). Era per llepar-se’n els bigotis.

Calcar de l’espanyol té aquests efectes ridículs. Però no hem de desesperançar, perquè el mal té remei: pensar en català el que has d’escriure en la llengua que sigui, i revisar-ho abans de dur-ho a impremta. La lògica diu que tindrem un estat català perquè abans hem decidit pensar en català. La realitat és que primer tindrem l’estat i després… vés a saber en quina llengua pensarem i en quin sentit traduirem.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Hem tastat el mànec

  1. Cesc ha dit:

    Encara sort que no us han portat mànec de mico! No crec que les postres fossin tan bones…

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Sí que ho eren, de bones! El no-sé-què de tiramisú (les altres postres) també era per llepar-se’n els dits. I els primers i segons plats, memorables. Però vaja, no vull esplaiar-me fent propaganda d’un restaurant amb uns preus que no estan a l’abast de la majoria de la gent. Jo trigaré molt a tornar-hi, perquè els diners no es poden gastar amb aquesta alegria i l’ocasió haurà de ser molt especial.

  3. Cesc ha dit:

    No m’he fet entendre perquè ho he escrit malament, potser. Volia dir que amb el mànec de mico no serien tan bones. Les que has tastat al restaurant sí que ho devien ser; m’ho crec.

  4. Escocell ha dit:

    Fa uns anys també vaig veure en la carta d’una creperia una descripció d’un plat on hi apareixia un “coulis de mànec”. Suposo que que van mirar el mateix diccionari… La creperia era a Barcelona, al carrer de la Granada del Penedès. Hi ha cops però, que el calc es fa d’oïdes i, el resultat, enlloc d’enigmàtic esdevé contraproduent: un dia, en un súper, al caixó de les figues de moro hi tenien un cartell que hi deia: Higos chungos. Ningú no en comprava.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s