Julio Anguita, l’esquerra nacionalista

ImageHi ha gent que no entén que es pugui ser nacionalista i d’esquerres; diuen que una cosa no casa amb l’altra. S’equivoquen de mig a mig, esclar, i a més exhibeixen una ceguesa contumaç, perquè no saben veure la llarguíssima tradició de l’esquerra nacionalista a Catalunya, que arrenca amb la colla d’El Poble Català (el setmanari nascut el 1904), passa per ERC, pel BOC, pel PSUC, pel PSAN, pel PSC de Pallach, per NE, i desguassa en Iniciativa, en la CUP, en l’Esquerra renovada de Jonqueres i per postres en l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades.

Vist que Catalunya els encega, jo suggereixo a aquesta gent que girin els ulls vers el seu país i l’esquerra nacionalista se’ls farà visible amb total nitidesa. Perquè hi veuran Julio Anguita, per dir-ne un. Anguita és un home d’esquerra i alhora un nacionalista espanyol. Com és lògic i normal, perquè no hi ha nació sense nacionalistes i aquests són de tot pelatge i color, també de roig encès.

Diu que Anguita ha tret llibre i en una entrevista que li fan bescanta el procés que vivim a Catalunya. Segons ell, “la Generalitat de Catalunya així com el Govern basc són Estat espanyol”, que deu ser la manera nacionalbolxevic de dir que Catalunya i Euskadi són Espanya; i es veu que ho són d’una manera essencial i que per tant la voluntat de la gent no compta. Doncs això sí que és nacionalisme, com hi ha món!, i no el que manegem nosaltres. En el fons i en la superfície, Anguita és com Aznar: té un país en el cap i no admet que es pugui posar a votació. El mapa contra les urnes. I diu que els daixonses som nosaltres! L’ase que no es veu el gep li va dir al porc orellut.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nacionalisme espanyol i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Julio Anguita, l’esquerra nacionalista

  1. Sergi ha dit:

    Fa poc vaig llegir un article que, fent una comparació amb els anys 30, advertia que el procés catalanista podia acabar un altre cop ofegat per la revolució anarquista (o antisistema). A molts d’aquí se’ls fa difícil d’entendre que es pugui ser d’esquerres i estar en contra del dret d’autodeterminació dels pobles. A molts altres (d’aquí i d’allà) els costa comprendre com es pot ser d’esquerres i estar a favor de les fronteres.

    En l’imaginari popular suposo que hi ha la idea de l’enemic comú (Franco, en el seu temps aglutinava contra seu el catalanisme i les esquerres, amb matisos, és clar) i potser ara alguns pensen que fent una mani contra el Rajoy, també es poden reunir les esquerres i els catalanistes.

    Personalment, opino que no anem precisament sobrats de forces i que no podem canviar el món i independitzar-nos al mateix temps. Els independentistes d’esquerres, tots sols, no sumen majoria. Els independentistes de dretes tampoc. Els catalans ja estem prou dividits com per pretendre fer 2 revolucions alhora, cadascú per la seva banda. No et dic si a més hem de lluitar per la llibertat de Palestina i contra les farmacèutiques.

    • Lior ha dit:

      Ai, aquests que voleu canviar el món fent revolucions! Mireu com entenen a França (alguns, però molts. Masses!) allò, tan revolucionari i que va costar tanta sang, de la liberté egalité fraternité… Es veu que no n’hi ha prou amb fer revolucions.
      Pobres, heu de fer taaantes revolucions els revolucionaris, entre elles i sobretot, no cal dir-ho, la llibertat de palesina!!! (la que ofereix el Fatah? O potser la del Hamàs? Va! Una micona de cada…).
      Sort que amb tantes revolucions pendents se us dispersa l’energia i no acabeu de fer-ne cap.

  2. Escocell ha dit:

    Aquest “pàjaru” és un fonamentalista. El fonamentalisme és de les coses més transversals que hi ha. Va d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, de dalt a baix i de biaix. Si en vols prova: tens un Herrero de Miñón, espanyol de dretes, no (excessivament) fonamentalista. Ah! l’independentisme no n’escapa: també hi ha fonamentalistes, ni l’ecologisme, ni el barcelonisme, ni el cubisme, ni… a tot arreu hi ha gent que et dirà que algunes coses són “essencials” i, per tant, no cal parlar-ne. No discussió. No arguments. No negociació. Bona nit.

  3. Lior ha dit:

    M’ha fet gràcia això de “la manera nacionalbolxevic” i m’he posat a buscar. Mira que he trobat!: Lliga Nacional Bolxevic
    És de debò? No seràs tu que t’has cansat de les CUP i ara vas a la teva? :-)))

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s