La felicitat no entrava en la programació

Visita, aquest matí, al cementiri d’Arenys de Mar i a la tomba d’Espriu. Hi hem fet cap amb el poemari espriuà que fa al cas, per si ens venia de gust recitar-ne alguns poemes. No ha sigut el cas. Tant és, d’aquí a un parell de setmanes me n’atiparé, de sentir-los declamar als alumnes.

Em criden l’atenció les fotos que il·lustren els nínxols. Els rostres que diuen que no s’han proposat mai de ser feliços, perquè no podia ser. Segurament perquè el propòsit no hauria fet sinó enfondir el dolor de viure. Cares que diuen que han mirat de sobreviure, d’anar fent i no prendre mal, però que no han pogut impedir que el pintor de la mort hi deixés la seva llum, fonda i grisa. Adverteixen que la felicitat no entrava en la programació.

No me’n sorprenc. Faig escandall del recull de parèmies que vaig endreçant i m’adono que en tinc centenars que parlen de l’orgull, la hipocresia, la salut, els diners, la tossuderia, la maldat… però només n’hi ha tres que al·ludeixen vagament a la felicitat. Esclar. Tal cosa no hi és, en la cultura popular catalana, que està poblada de plaers i dolors tangibles, d’aspiracions practicables, de marrameus i malfiances. La felicitat és una cosa metafísica i forassenyada, no apta per a bèsties velles i escarrassos de terròs.

Espriu ho deia amb paraules belles i seques a la Primera història d’Esther, posades en boca del rei: “L’ocàs ridiculitza l’anhel de felicitat, mot prohibit a la boca, obscè a l’oïda, nom d’un singular, dolorós, incomprensible sentiment.” L’alternativa al ridícul que proposa el monarca és la mateixa que aquells arenyencs de les fotos diuen sense paraules: “Ara aspiro tan sols a la calma, a entreabaltir-me xau-xau, xau xau, amb una dolçor lenta”.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Salvador Espriu i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s