“Són los catalans de complexió melancòlica”

Ho afirma i ho sosté Pere Gil, l’any 1600, en el Libre primer de la Història Cathalana en lo qual se tracta de història o descripció natural, ço és de cosas naturals de Cathalunya, en el capítol referent al “Caràcter dels habitants de Catalunya”. El tenor literal de les paraules de l’historiador és el que segueix:

“Són los cathalans ordinàriament, conforme parer de doctes y experts metges, de complexió melancòlica. Però la melancolia d’ells no és immoderada ni excessiva extraordinàriament. Com se veu a la experiència, que són molt poques las frenesias y pochs los frenètichs y orats o maniàtichs que y ha en Cathaluña, y pochs los que sían notablement escrupulosos de son natural, o temerosos [en] comparació de algunas altras províncias. Sinó que és la melancolia, que encara que predomine algun poc, però és regulada y moderada, y ayxí fàcilment se pot vèncer y moderar.”

¿És vera? ¿Som els catalans, i de fa segles, gent malenconiosa? Si fem escandall de la nostra literatura, sembla evident: els catalans vam allargar el Romanticisme una cosa de no dir, i un fons de tristesa, controlada però constant, travessa les nostres il·lustres lletres, de Llull a Rodoreda. Si considerem el nostre tarannà polític, cal admetre que vivim sempre al caire de la depressió. I si ens fixem en el Barça, la tara salta a la vista: som patidors de mena, tot és veure la pilota als peus dels contraris i ja tenim el cor en bany maria.

Poc que hi pensem, costa no donar-li la raó al senyor Gil. Han passat quatre segles i encara som usuaris d’una tristesa lleugera i difusa, esquitxada d’alegries, salpebrada de tard en tard amb alguna eufòria passatgera. Estem amarats d’allò que deia Victor Hugo (“La melancolia és la felicitat de sentir-se trist”), però atenuat, com si ens fes vergonya ser feliços. Només que ara ens n’estem curant. Ara sabem que tenim dret a ser feliços.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Malenconia i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a “Són los catalans de complexió melancòlica”

  1. Escocell ha dit:

    Dissabte vaig tenir el plaer de poder assitir per tercer cop en ma vida a una obra de Pedrolo (d’Ara a demà). Cal dir que en sóc un fanàtic. No crec que Pedrolo, per exemple, hagi estat massa melancòlic, ni com a persona de lletres, ni com combatent en general -per sort-. Suposo que en Gil el posaria al sac dels “frenètichs y orats”.
    Melancòlics i “frenètichs” – seny i rauxa – nit i dia – home i dona – escocell i garangola…
    Suposo que ja és massa tard per tancar dignament el meu discurs. Bona nit.

    • Joan Calsapeu ha dit:

      Pedrolo no ho era, melancòlic, és cert. El de l’Aranyó era una rara avis, l’excepció que confirma la regla (un de la colla de “frenètichs i orats”, sí). Mira com el tractaven: estava vetat a tots els mitjans de comunicació suposadament “catalanistes” de Catalunya. La regla general era la malenconia (el conformisme, la resignació bovina, l’acceptació xiroia de l’engany autonòmic). Jo crec que encara som melancòlics, però d’una manera més lúcida, que ja no ens paralitza. Hem deixat de ser imbècils.

  2. Cesc ha dit:

    Esperam que tenguis raó en el darrer comentari (“Hem deixat de ser imbècils”). Jo ho veig tan clar. La finesa catalana no la veig enlloc, exceptat qualques personatges excel·lents que ara no mencionaré. La resta sembla una colla en desbandada. Em plauria errar-me.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s