Javier Cercas i els “rarets” de cals Súpers

ImageTV3, programació infantil. El senyor Pla irromp a la casa dels Súpers amb l’ànim de fer l’arquet, humiliar-los i fer-los fora. Però ells no se’n van ni amb fum de sabatots. L’encorbatat parteix de la premissa que la casa és seva, que pot disposar-ne així com vulgui, que els estadants no tenen drets sobre l’habitatge i que a més són “rarets”, i és per això que els mira de dalt a baix i els tracta com un espardenyot.

Així és com Javier Cercas es relaciona amb la llengua catalana. Diu l’ínclit que el castellà i el català tenen una convivència “sempre conflictiva”, que els conflictes artificiosos entre llengües són una “catàstrofe” i una “falta de respecte”, i que “una llengua petita, en lloc de veure la gran com una enemiga, l’ha de veure com una aliada”. De què es desprèn que la culpa del conflicte la tenim els catalans, que no sabem relacionar-nos constructivament amb el germà gran. Igualet que el senyor Pla, que culpa els Súpers de no voler acceptar les virtuts de l’especulació immobiliària i s’aferren a un obtús (i conflictiu!) dret a l’habitatge.

Javier Cercas és un prepotent clàssic, un d’aquests que se senten oli sobre l’aigua i veu els altres com uns rarets que s’han d’acotxar sota la vànova de l’amo, han d’estar quietets i fer-se perdonar la diferència. Com els esclaus negres d’antany. Com els primers xinesos que es van buscar la vida als Estats Units. Ai dels inferiors, si no fan bondat de la blanca! Perquè el prepotent sempre acusa la víctima del conflicte que ell provoca.

Si hi ha una relació de desigualtat entre llengües, lesiva per al català, i la volem corregir, som una gent conflictiva. Si no podem triar la llengua del país a les institucions de casa, hem d’acotar el cap i agrair la tutela que rebem. Si ens tiren el castellà pel cap i ens l’entatxonen a les escoles, esbandint el català, ens hi hem de posar bé, perquè això no és cap bufetada, sinó un cop de mà que ens dóna l’aliat.

Cercas (com el senyor Pla dels Súpers) no entendrà mai que no hi ha rarets, sinó persones normals que volen ser qui són, tranquil·lament, a casa seva. Que només volem que ens deixin en pau.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Javier Cercas i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Javier Cercas i els “rarets” de cals Súpers

  1. Escocell ha dit:

    El català a Perpinyà no entra en conflicte amb el castellà. El català a l’Alguer no entra en conflicte amb el castellà. De fet, a Andorra, tampoc. No entenc la ignorància, autoimposada per alguns, que consideren el català un idioma espanyol, tan espanyol com un català de Perpinyà. Bon dia.

  2. jcalsapeu ha dit:

    Cercas gira la realitat com un mitjó amb la intenció de culpabilitzar la víctima. L’operació mental és àvola. Per mi, persona humana, la llengua castellana és la meva aliada (igual que l’anglès, el francès, el portuguès o l’italià): és un complement vitamínic, és llum suplementària, és un recurs que em permet arribar a àmbits del coneixement poc fressats en català. Cercas no ens ha de donar pas cap lliçó en aquest punt.

    Passa que una aliança és cosa de dos (o més), i que només funciona si l’empatia es dóna en les dues direccions. ¿Se senten, els castellanoparlants de Valladolid, Madrid, Toledo i Huelva, aliats del català? ¿Ja coneixen, valoren i respecten el català així com toca? ¿Tenen coll avall que la llengua, la cultura i la literatura catalanes són un patrimoni que han de preservar, celebrar i difondre?

    ¿Qui és el que projecta una mirada intolerant, equivocada, sobre l’altre? ¿Quina és l’actitud que s’ha de corregir? ¿Qui és el que no sap ser aliat d’altri? Cercas coneix perfectament les respostes, però fa com si no les sabés.

  3. Cesc ha dit:

    Ço que Cercas vol és que el “germà petit” imiti el “germà gran”, que com més va més s’hi assembli. En definitiva, que en sigui un pur calc: un dialecte.

    A propòsit, aquells qui defensen l’ús i l’aprovació del LO neutre no s’adonen que fan del català un pur titella de l’espanyol?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s